El concepte “independència o independent” no permet altres accepcions que no estiguin sota la definició del dret ha decidir-ho tot. Concepte que es pot aplicar a qualsevol terreny social.
El concepte “dependència o dependent”, és si cab encara més estricte amb la seva interpretació; Ets dependent d’altres, per molt que puguis fer valer situacions que aparentment semblin que tens un cert poder per incidir.
La retallada al Estatut pel TC va deixar clar que Catalunya ni és independent ni te cap altra capacitat política per decidir res que no siguin qüestions menors i sempre subjecte al poder superior d’un Estat vigilant per fer complir la seva legalitat.
Avui i ningú ho pot negar Catalunya és un “Comunidad Autónoma” que depèn de la legislació i legalitat d’un altra País, Espanya. El més greu però, és que la nostra participació al legislatiu i admeten que la seva legalitat ens va be per gestionar les misèries socials (Catalunya no controla la Seguretat Social, pensions, ports, aeroports, duanes, immigració, impostos generals IVA, rodalies, etc....). per alguns ja va be.
Acceptar les regles de joc on s’accepta que la legislació espanyola és nostra, que el que és legisla al Parlament de Catalunya no val res, que la sobirania dels catalans tampoc, i que els nostres representants polítics poden ser destituïts quan convingui, confirma que Catalunya avui no és independent, és dependent del Estat espanyol.
Avui el debat és si volem la independència o el que volem és tenir moltes competències de gestió. Sembla que el debat entre ER, Junts i CUP és veure qui te més suports ciutadans per assolir i repartir les quotes de poder col·locat amb bones soldades i punt.
ER i Junts podran negociar i pactar qüestions polítiques per afavorir Catalunya. El cupaires no, perquè són tant invisibles com irrellevants. El compliment del pactat ja es altra historia. La llei de dependència ho deixa clar.
De fet, creiem inqüestionable, avui, tant ER com Junts han “renunciat” a qualsevol confrontació amb el poder estatal espanyol. Avui ER i Junts, afavorits per una coiuntura temporal, han decidit, uns amb més habilitat, que amb el peix al cove ja fem via.
L’erren, i sap greu que tinguin memòria de peix bullit, o potser el problema es que amb la dependència i els col·locats per garantir continuïtats sempre n’han tingut prou. I l’erren perquè els castellans, ara espanyols, sempre han estat prou “habilidosos” per mentir-nos i enganyar-nos (Zapatero sic).
Alguns no han entès que sens pot enganyar unes quantes vegades, sempre NO. De fet les caigudes en política sempre arriben. LA Arrimades n’és un bon exemple. El que costa més de caure són els Estats i en aquest cas només pot caure si en fas un de nou. Punt.