ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

INDEPENDÈNCIA.

15/1/2014

0 Comments

 
Imagen
15 DE GENER I DESCOMPTANT.

És d’una obvietat esfereïdora i per molt que hi treballem, Catalunya i els catalans aquest 9 de Novembre no votarem en Referendum.

La legalitat d’Espanya, és la que la Unió Europea va acceptar per fer de l’estat espanyol un nou membre l’any 1985. Europa accepta la legalitat espanyola sorgida del 1978, i els catalans també. Aquest fet determina una norma, la constitució espanyola, i totes les seves derivades. Un sol poble sobirà, l’espanyol, un sol poder polític ubicat al Congrés de diputats a Madrid i un únic govern amb capacitat legal per fer i proposar lleis i decrets, d’àmbit superior i amb rang de nació.

Si el govern espanyol, depositari, juntament amb el Congrés, de la voluntat espanyola, diu que no, que la competència és exclusiva de l’estat i que en cap cas no és pot donar permís per fer allò que la constitució espanyola prohibeix, no hi donem més voltes, no farem el referendum. Sobre tot perquè cap estat europeu pressionarà perquè és faci.

L’estratègia és bona. Fer i creure’ns que ja som un estat i que tenim estructures per ser-ho, ens dona motivacions extres i produeix efectes sorprenents. Legislar per fer un referendum, declarar-nos subjectes politics, conformar la hisenda catalana, endegar la representació internacional, ens dona als humils mortals confiança, confiança pensant que els fets són prou importants per determinar que els nostres líders volen anar fins el final.

L’altre efecte, i creiem que molt positiu, és la claredat dels posicionaments politics que hores d’ara és donen. Els socialistes, be el partit, per fi s’han tret la mascara i amb el No com consigna, és descobreix que mai van treballar per Catalunya, ells ho feien i ara obertament per Espanya. Els del PP i ciutadans, mai ens han enganyat. Tertulians com en Sarda, Perales, Bernardos, Foix, Juliana, Folch, Puigverd, Burniol, Mayayo, Bassets, Bolaño, Esperanza Garcia, Fernández Deu, Girauta, Mercader, Javier Nart, i uns quants més, per fi i sense embuts ho diuen clar; “Contraris a la independència de Catalunya, contraris al dret a decidir i contraris que Catalunya sigui alguna cosa més que una comunitat autònoma de regim comú”.

El front que fa costat al govern de torn espanyol i a la nació espanyola, ara és franc i clar. La seva posició i el seu argument estructural és que a Espanya nomé hi ha una nació “España”.

Els de la tercera o quarta via, ens proposen votar i acceptar que som espanyols, que és on rau tot el problema. Després ja mirarem d’aconseguir millores d’autogovern, ens diuen. Talment sembla que les darreres experiències, com les de l’espoli, la d’invasió de competències, l’ofegament econòmic i la deslleialtat permanent en termes institucionals no els afecten gens.

Tenen la llei i la seva raó. Discutir si la seva raó és més o menys democràtica, és situar-nos en un parany don segur sortirem mal parats. El debat és si els catalans tenim dret a exercir el vot quan així ho creguem convenient o no. Si hem d’esperar tenir el vist i plau o permís d’Espanya, de fet estem acceptant que som un apèndix de la legalitat espanyola. Aquest atzucac Europa no el resoldrà mai a favor de Catalunya ni dels catalans.

Arribarem al 9 de Novembre amb el NO com insígnia del vaixell espanyol a tot el que proposem els catalans. Va ser no a  un nou finançament, a estat no als traspassos pendents, serà un si a imposar lleis com la d’ensenyament o seguretat, serà altra cop la imposició del percentatge per la contenció del dèficit i serà NO a que votem, si no és en unes eleccions municipals, autonòmiques, estatals o europees.

Insistim l’estratègia és bona, però cada dia és fa més innecessària, Espanya tota sola és retrata i queda amb evidencia davant el mon. La seva baixa qualitat democràtica i tècnica cada dia que passa és més evident. És obvi per tant que el treball, que l’hem d’acabar, per demostrar que volem ser més legalistes que el papa i que Espanya no actua com Anglaterra arriba a la seva fi.

Preparar-nos, tenir alternativa al seus NO, ha de conformar la nova estratègia i si volem guanyar la partida, hem de començar a preparar-la ja.

Ens aboquen a l’única solució legal i també tant democràtica com un referendum o consulta, convocar unes noves eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya. El President Mas, va dir que el 9 de Novembre votaríem si o si. El primer si, està condicionat al permís o tolerància espanyol, el segon SI, és prerrogativa democràtica i legal del nostre President, convocar eleccions al Parlament de Catalunya.

Aquesta nova estratègia s’ha de treballar. Cap partit polític per si sol en pot sortir guanyador de la comtessa electoral. Aquest cop, o guanya Catalunya, o perdem els catalans. Reconvertir les eleccions autonòmiques en plebiscitàries, només tindrà sentit si la proposta que se’ns fa als catalans és proclamar la independència si és té la majoria de diputats al Parlament de Catalunya i per fer-ho possible ens cal una entesa transversal amb un programa de compromís netament independentista i regeneracionista. No preparar la nova estratègia, ens faria perdre un temps preciós que no tenim.

Reagrupament ja fa quatre anys ho va dir, l’única solució a l’entrellat és exercir políticament el dret legal des de el parlament de Catalunya, i amb una majoria suficient i reconeguda proclamar  UNILATERALMENT LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.




0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.