23 DE GENER I DESCOMPTANT.
Els “díscols” del PSOE a Catalunya, haurien d’aprofitar el seu moment. Ells haurien de tenir la certesa que la batalla contra el poder funcionarial del partit la tenen perduda i per moltes adhesions a la seves persones, la direcció socialista no canviarà ni els seus acords ni els seus objectius.
Traduït, vol dir que la carrera política d’aquests “díscols” s’ha acabat dins de “can PSOE”, c’est fini, com diuen els francesos i la resta que recolzen la seva fita, tampoc faran carrera a “can sociata”.
Pensar i actuar en termes politics, per tal de demostrar que el trencament disciplinari mai ha estat per qüestions espúries està be, però a la direcció els hi és exactament igual, ells tenen el recolzament total del PSOE i controlen tots els mecanismes al carrer Nicaragua. Ras i curt, vol dir que la batalla dins del partit la tenen més que perduda.
Ara be, el qui si que poden fer, és visualitzar, i d’acord amb el seu vot afirmatiu per defensar el dret a decidir, és que la seva posició política en aquets moments, te com a base la defensa total de Catalunya com a Nació.
Ni el PSOE, ni en Navarro ni cap dels seus “acòlits”, baden boca davant la darrera agressió a la llengua comuna dels països catalans, obligant a tancar l’emissió de Radio Nacional de Catalunya al País Valencià. Aprofitar-ho per començar a marcar distancies segur que seria un bon inici per anar a fites politiques molt més democràtiques de les que practiquen els socialistes del PSOE.
Si el que finalment és magnifica, és un pols organitzatiu i d’una simple lluita de poder orgànic per poder continuar vivint professionalment de la política, no haurà servit de res trencar la disciplina de partit.
És hora que els demòcrates de qualsevol partit defensin els valors intrínsecs de la llibertat i la justícia. És hora de dir prou a les imposicions. És hora de dir prou a l’intent permanent del govern espanyol de torn d’anorrear tot allò que signifiqui i tingui relació amb Catalunya i els catalans. És hora de dir prou a la persecució de l’estat espanyol a tot allò que tingui flaire català. És hora de dir prou a les actituds antidemocràtiques de la Espanya absolutista i decimonònica. És hora de dir prou a la invasió de competències i recentralització que du a terme el govern del PP amb la aquiescència del PSOE. És hora de dir prou al malbaratament dels recursos econòmics que du a terme el govern espanyol sistemàticament i contra dels ciutadans i en concret contra els cartalans. És hora de dir prou al nou ressorgiment del franquisme de la ma del PP i amb el vist i plau del PSOE.
Definitivament és hora de dir prou al “internacionalisme de classe” que practiquen els del PSOE i fer-ho ara s’expressa i passa per un posicionament que ni és de classe ni internacional, és senzillament de país.
Mantenir-se en el si del socialisme espanyol, voldrà dir que si està d’acord amb els seus postulats; “fer un Espanya gran i unitària”. De fet és el que per fi han aconseguit en Navarro i els seus lacais i nosaltres en fem un reconeixement en positiu. Els dubtes ara són inexistents i per fi sabem que és el que vol el socialisme de Catalunya: que desaparegui el catalanisme i suri d’una vegada per totes l’espanyolisme que predica el PP i el PSOE.
Si els “díscols” desaprofiten la seva valentia, no haurà servit de res, ni tant sols per aconseguir millorar la societat del benestar a Catalunya. Fet el primer pas, ara cal construir la proposta socialista independent de Catalunya. Ser solidari amb les classes oprimides, no només s’ha de fer amb els ciutadans de l’estat espanyol sinó del mon. Ara be, cal fer-ho des de la independència orgànica i política, i segur que a la llarga donarà més resultats que no pas el que dona ser un apèndix mut d’un partit que diu i s’anomena confederal en les seves estructures i vol ser federalista a nivell d’estat, però impedeix el vot a aquells que ho demanen democràticament i pacíficament amb el trist argument que una llei ho impedeix.
Els “díscols” ara també s’hauran de posicionar o amb Espanya o amb els del PSOE i PP amb Espanya. No fer-ho incriminaria i donaria la raó al Balmón, només eren “interessos espuris”.
Els “díscols” del PSOE a Catalunya, haurien d’aprofitar el seu moment. Ells haurien de tenir la certesa que la batalla contra el poder funcionarial del partit la tenen perduda i per moltes adhesions a la seves persones, la direcció socialista no canviarà ni els seus acords ni els seus objectius.
Traduït, vol dir que la carrera política d’aquests “díscols” s’ha acabat dins de “can PSOE”, c’est fini, com diuen els francesos i la resta que recolzen la seva fita, tampoc faran carrera a “can sociata”.
Pensar i actuar en termes politics, per tal de demostrar que el trencament disciplinari mai ha estat per qüestions espúries està be, però a la direcció els hi és exactament igual, ells tenen el recolzament total del PSOE i controlen tots els mecanismes al carrer Nicaragua. Ras i curt, vol dir que la batalla dins del partit la tenen més que perduda.
Ara be, el qui si que poden fer, és visualitzar, i d’acord amb el seu vot afirmatiu per defensar el dret a decidir, és que la seva posició política en aquets moments, te com a base la defensa total de Catalunya com a Nació.
Ni el PSOE, ni en Navarro ni cap dels seus “acòlits”, baden boca davant la darrera agressió a la llengua comuna dels països catalans, obligant a tancar l’emissió de Radio Nacional de Catalunya al País Valencià. Aprofitar-ho per començar a marcar distancies segur que seria un bon inici per anar a fites politiques molt més democràtiques de les que practiquen els socialistes del PSOE.
Si el que finalment és magnifica, és un pols organitzatiu i d’una simple lluita de poder orgànic per poder continuar vivint professionalment de la política, no haurà servit de res trencar la disciplina de partit.
És hora que els demòcrates de qualsevol partit defensin els valors intrínsecs de la llibertat i la justícia. És hora de dir prou a les imposicions. És hora de dir prou a l’intent permanent del govern espanyol de torn d’anorrear tot allò que signifiqui i tingui relació amb Catalunya i els catalans. És hora de dir prou a la persecució de l’estat espanyol a tot allò que tingui flaire català. És hora de dir prou a les actituds antidemocràtiques de la Espanya absolutista i decimonònica. És hora de dir prou a la invasió de competències i recentralització que du a terme el govern del PP amb la aquiescència del PSOE. És hora de dir prou al malbaratament dels recursos econòmics que du a terme el govern espanyol sistemàticament i contra dels ciutadans i en concret contra els cartalans. És hora de dir prou al nou ressorgiment del franquisme de la ma del PP i amb el vist i plau del PSOE.
Definitivament és hora de dir prou al “internacionalisme de classe” que practiquen els del PSOE i fer-ho ara s’expressa i passa per un posicionament que ni és de classe ni internacional, és senzillament de país.
Mantenir-se en el si del socialisme espanyol, voldrà dir que si està d’acord amb els seus postulats; “fer un Espanya gran i unitària”. De fet és el que per fi han aconseguit en Navarro i els seus lacais i nosaltres en fem un reconeixement en positiu. Els dubtes ara són inexistents i per fi sabem que és el que vol el socialisme de Catalunya: que desaparegui el catalanisme i suri d’una vegada per totes l’espanyolisme que predica el PP i el PSOE.
Si els “díscols” desaprofiten la seva valentia, no haurà servit de res, ni tant sols per aconseguir millorar la societat del benestar a Catalunya. Fet el primer pas, ara cal construir la proposta socialista independent de Catalunya. Ser solidari amb les classes oprimides, no només s’ha de fer amb els ciutadans de l’estat espanyol sinó del mon. Ara be, cal fer-ho des de la independència orgànica i política, i segur que a la llarga donarà més resultats que no pas el que dona ser un apèndix mut d’un partit que diu i s’anomena confederal en les seves estructures i vol ser federalista a nivell d’estat, però impedeix el vot a aquells que ho demanen democràticament i pacíficament amb el trist argument que una llei ho impedeix.
Els “díscols” ara també s’hauran de posicionar o amb Espanya o amb els del PSOE i PP amb Espanya. No fer-ho incriminaria i donaria la raó al Balmón, només eren “interessos espuris”.
RSS Feed
