11 DE FEBRER I DESCOMPTANT.
Només la independència de Catalunya podrà garantir que l’anorreament definitiu al País Valencià, a les Illes i a la Franja, sigui l’èxit modern dels espanyols.
Certament, els que volem la independència de Catalunya, podem fer ben poc per la llengua que compartim, no acabí desapareixen fora de Catalunya. El jacobinisme francès, i el poder d’una llengua com la francesa ha estat la mort del català com llengua de comunicació a la Catalunya Nord i el Principat amb tota la seva potencia cultural i lingüística no ho ha pogut evitar. Els catalans derrotats i sotmesos, poc a poc i per simple supervivència aniran al llarg dels segles incorporant-se fins la integració actual gairebé definitiva. La pròpia debilitat de Catalunya i no ser un estat precipita els esdeveniments a la Catalunya Nord i la pèrdua de la identitat.
Catalunya és com una illa, rodejada per la Espanya radical i amb l’objectiu d’espanyolitzar tot el que toquen. La transició pactada, tenia dos objectius basics. L’un construir una nova nació, amb paràmetres europeus i democràtics. L’altre acabar amb las particularitats regionals.
Actualment Catalunya, que com sempre brilla amb llum pròpia, és un bastió que Espanya no pot destruir. Podrà sotmetre’ns, però mai ha pogut modificar el que som i volem ser. Altra cosa és el paper que hem pogut fer per ajudar als altres amb els que compartim una llengua i una certa historia i cultura, res o poca cosa. El 1714 va ser el principi d’un llarg camí . Ara com abans se’ns imposa una constitució espanyola on queda prohibit que Catalunya pugui tenir alguna relació amb el Països catalans al marge de l’estat espanyol.
Catalunya mai ha pogut ajudar obertament als conciutadans amb els que compartim molt. L’estat espanyol i els respectius governs ho han impedit, de vegades per la força de les armes i ara amb una legalitat impostada. Els esforços de l’estat espanyol, amb les forces politiques de dretes i d’esquerres, per anorrear qualsevol vestigi de catalanitat, ha donat el seu resultat. El PP i el PSOE s’han repartit la gran tasca anorreadora i a fe de deu que si valencians, illencs no ho impedeixen, nosaltres els del Principat poca cosa podrem fer.
Ara, l’estat espanyol, immers amb el nivell de corrupció més alt de tota la historia espanyola, per amagar-ho comença a prohibir. Prohibir l’escola en català. Prohibir la televisió en català. Prohibir la radio en català. Prohibir la senyera. Prohibir la immersió lingüística. Prohibir que és parli en català als aeroports. Prohibit parlar en català amb la Guardia civil. Aquesta és la seva debilitat i tot ens indica que volen guanyar prohibint i amenaçant, però aquest cop no.
No van poder al 1714 ni al 1939, ni al 1978. Ara tampoc podran, és més la independència de Catalunya, segur que serà el renaixement del Països Catalans i ni Espanya ni França hi podran fer res. Europa podrà ser si la construeixen els pobles, l’època de la Europa dels estats tard o d’hora seran historia, tant mateix com l’imperi dels Hitites, o Perses, o Egipcis, o Romans, o Angles, o Austro Hungar, o Francès, o Espanyol.
Ara, construir s’ha de fer amb l’entesa. Ser una societat cohesionada només és possible si tenim llibertat per decidir-ho. Espanya, entelèquia subordinada als interessos de les castes dominants, és un bluf, que s’està desfent com un sucre. Els nous temps, els de la democràcia seran la seva mort. Espanya s’ha construït sota el designi de la mort i l’opressió, mai des de la llibertat dels pobles.
Una Catalunya lliure pot ser el principi d’una península lliure i solidaria, on el respecte, la comprensió i la tolerància esdevinguin el fanal de referència. Una Catalunya lliure segur que ens farà millors i ser lliures ens ha de permetre apropar-nos al ideal d’una societat on la justícia i equilibri social siguin el màxim de just.
Si fem independència, segur que més aviat que tard farem Països Catalans.
Només la independència de Catalunya podrà garantir que l’anorreament definitiu al País Valencià, a les Illes i a la Franja, sigui l’èxit modern dels espanyols.
Certament, els que volem la independència de Catalunya, podem fer ben poc per la llengua que compartim, no acabí desapareixen fora de Catalunya. El jacobinisme francès, i el poder d’una llengua com la francesa ha estat la mort del català com llengua de comunicació a la Catalunya Nord i el Principat amb tota la seva potencia cultural i lingüística no ho ha pogut evitar. Els catalans derrotats i sotmesos, poc a poc i per simple supervivència aniran al llarg dels segles incorporant-se fins la integració actual gairebé definitiva. La pròpia debilitat de Catalunya i no ser un estat precipita els esdeveniments a la Catalunya Nord i la pèrdua de la identitat.
Catalunya és com una illa, rodejada per la Espanya radical i amb l’objectiu d’espanyolitzar tot el que toquen. La transició pactada, tenia dos objectius basics. L’un construir una nova nació, amb paràmetres europeus i democràtics. L’altre acabar amb las particularitats regionals.
Actualment Catalunya, que com sempre brilla amb llum pròpia, és un bastió que Espanya no pot destruir. Podrà sotmetre’ns, però mai ha pogut modificar el que som i volem ser. Altra cosa és el paper que hem pogut fer per ajudar als altres amb els que compartim una llengua i una certa historia i cultura, res o poca cosa. El 1714 va ser el principi d’un llarg camí . Ara com abans se’ns imposa una constitució espanyola on queda prohibit que Catalunya pugui tenir alguna relació amb el Països catalans al marge de l’estat espanyol.
Catalunya mai ha pogut ajudar obertament als conciutadans amb els que compartim molt. L’estat espanyol i els respectius governs ho han impedit, de vegades per la força de les armes i ara amb una legalitat impostada. Els esforços de l’estat espanyol, amb les forces politiques de dretes i d’esquerres, per anorrear qualsevol vestigi de catalanitat, ha donat el seu resultat. El PP i el PSOE s’han repartit la gran tasca anorreadora i a fe de deu que si valencians, illencs no ho impedeixen, nosaltres els del Principat poca cosa podrem fer.
Ara, l’estat espanyol, immers amb el nivell de corrupció més alt de tota la historia espanyola, per amagar-ho comença a prohibir. Prohibir l’escola en català. Prohibir la televisió en català. Prohibir la radio en català. Prohibir la senyera. Prohibir la immersió lingüística. Prohibir que és parli en català als aeroports. Prohibit parlar en català amb la Guardia civil. Aquesta és la seva debilitat i tot ens indica que volen guanyar prohibint i amenaçant, però aquest cop no.
No van poder al 1714 ni al 1939, ni al 1978. Ara tampoc podran, és més la independència de Catalunya, segur que serà el renaixement del Països Catalans i ni Espanya ni França hi podran fer res. Europa podrà ser si la construeixen els pobles, l’època de la Europa dels estats tard o d’hora seran historia, tant mateix com l’imperi dels Hitites, o Perses, o Egipcis, o Romans, o Angles, o Austro Hungar, o Francès, o Espanyol.
Ara, construir s’ha de fer amb l’entesa. Ser una societat cohesionada només és possible si tenim llibertat per decidir-ho. Espanya, entelèquia subordinada als interessos de les castes dominants, és un bluf, que s’està desfent com un sucre. Els nous temps, els de la democràcia seran la seva mort. Espanya s’ha construït sota el designi de la mort i l’opressió, mai des de la llibertat dels pobles.
Una Catalunya lliure pot ser el principi d’una península lliure i solidaria, on el respecte, la comprensió i la tolerància esdevinguin el fanal de referència. Una Catalunya lliure segur que ens farà millors i ser lliures ens ha de permetre apropar-nos al ideal d’una societat on la justícia i equilibri social siguin el màxim de just.
Si fem independència, segur que més aviat que tard farem Països Catalans.
RSS Feed
