Fa temps varem escriure un post on argumentàvem que el veritable poder al Estat espanyol residia al judicial. Avui ho constatem.
És pura teoria. Diuen que amb tres poders independents, qualsevol País amb un Estat modern i democràtic, s’obté el certificat de país plenament democràtic. És fals i una mentida a l’alçada d’un campanar. Tres són els poders i pilars dels sistema capitalista; l’executiu, el legislatiu i el judicial. Tenir-los no garanteix ser un País plenament democràtic.
L’executiu, govern format desprès d’un procés electoral, te la legitimitat d’un Parlament i de les urnes.
El legislatiu, és la conformació representativa de caràcter popular mitjançant un procés electoral que ofereix majories i minories representatives i don d’una majoria sorgeix el Govern. Te la capacitat d’aprovar la legislació que el Govern proposa, de crear les Comissions quadriennals i controlar l’acció de Govern.
El judicial, acostuma ser el més atípic. És un poder que no sorgeix de les urnes. Ho fa d’uns pactes entre els partits majoritaris amb la pretensió de que siguin els únics responsables de les interpretacions que fa i aprova el legislatiu. Sobre el poder judicial a Espanya i el seu Estat, no existeix cap altra control que el que el propi poder estableix. És una situació tant endogàmica com fosca. Ni l’executiu ni el legislatiu controlen l’acció judicial. El seu poder està fora de control i les seves sentencies gairebé sempre són defensades des de el corporativisme que el mateix poder exerceix.
El poder judicial no fa lleis, cert. Les interpreta, crea doctrina i les executa mitjançant judicis i el procediment del moment. El recorregut judicial és tant esperpèntic com obscur. Poden boicotejar el recorregut judicial. Els mateixos jutges poden fiscalitzar i condemnar. La junta electoral central n’és un bon exemple.
Els primers en saber que per guanyar el que mai és guanya a les urnes, van ser els de AP, avui PP. Només havien de controlar el poder judicial. Desprès si van afegir els del PSOE. Ara tota la espanyolada unionista vol el mateix. D’aquí que la resposta i solució al conflicte entre Catalunya i Espanya mai serà política, serà la que tenim des la LOAPA (cop d’estat del Tejero) jurídica.
Ni la fiscalia, que depèn directament del “Gobierno de España” de torn, ni l’advocacia del Estat poden amb el poder judicial. UN jutge te la potestat d’admetre a tràmit o no qualsevol proposta de la fiscalia. Si els interessos ideològics i politics tenen coincidència segur que tindrà el seu recorregut. Sobre l’advocacia del Estat i el seu paper, és resumeix a una defensa numantina dels interessos del Govern i Estat.
Avui qui controla els tribunals superiors de justícia i el Constitucional, te tot el poder general i cap altra poder ni estament intern pot sancionar el contrari.
Diu la Constitució espanyola que som un Estat aconfessional. També diu que tenim dret a la vivenda i al treball. A la practica ni vivenda per tothom ni treball. Un Estat aconfessional tampoc. Només cal veure el crucifix sobre la corona a la façana del Tribunal Suprem.
RSS Feed
