16 DE SETEMBRE I DESCOMPTANT.
"És curiosíssim". El govern espanyol, l’oposició espanyola, i tots aquells que s’oposen radicalment a reconèixer que els catalans tenim dret a votar per autodeterminar-nos, ja han decidit el que resoldrà el Tribunal Constitucional espanyol. Admetran a tràmit els recursos que és presentin contra la llei catalana de consultes no referendaries i el decret signat pel President convocant la consulta. Fer-ho, i d’acord la legalitat espanyola, ipso facto, quedaran suspeses llei i decret catalans.
Si el Tribunal Constitucional espanyol fos independent, per allò de la separació de poders, el que faria, hi ho diria ja per aclarir posicions, és que cap també la possibilitat de que no siguin admesos els recursos per la senzilla raó de que la llei de consultes pot ser constitucional.
Cap sorpresa però. Els espanyols ja han decidit que a Catalunya i als catalans ni aigua, ni autonomia. Espanya, la seva, no ens ho posarà fàcil, cert. No siguem nosaltres necessaris col·laboradors perquè encara ho sigui més. Si la legalitat espanyola, de la que en formem part, ens diu no, cal acceptar-ho esportivament i fer de la decepció l’èxit. Aleshores ja sabrem amb certesa que Catalunya i l’Estat espanyol no aniran pel camí del pacte amb el tema que ens ocupa.
Catalunya demana i els propietaris diuen que no, i reiteradament. Ho fan des de la legalitat i legitimitat que dona guanyar unes eleccions que nosaltres els catalanets hi som. La desobediència, deixa de ser l’alternativa política sinó comporta el trencament immediat amb la legalitat vigent. No podem estar desobeint indefinidament. La Confrontació, paraula dura, no només no legitima políticament, sinó que per la seva duresa masses vegades és rebutjada i segur que no és el que més agrada a l’opinió democràtica internacional. Trencament, pas necessari per fer i construir de nou el que sigui.
Saben el que volen. El com, ara és previsible EN TOTS I CADA UN DELS SUPOSITS QUE ESPANYA ENS OFERIRA.
Els que proposen desobediència, ho fan demanant als catalans que desobeïm la legalitat espanyola, la fiscal, la social i fins i tot la de seguretat. Aquesta proposta segur que no reeixirà, per la senzilla raó del preu que podríem pagar a nivell personal. Els de la confrontació, proposta limitada a segments d’esquerra, ja sabem que no triomfarà. Catalunya i els catalans, tenen masses records històrics de confrontacions on sempre hem perdut.
Els del trencament, de moment som minoritaris, però segur que aviat serà la posició més tranversal i general. El trencament és exclusivament polític i jurídic. Polític perquè són els nostres representants els que prenen la responsabilitat institucional de trencar amb una legalitat i construir-ne un altre. El trencament com acte legítim i sobirà, només contempla com dubta raonable el moment.
Fins i tot aquells que prediquen la insubmissió i la confrontació, admeten que el trencament serà ineludible. La pregunta ha fer-nos seria: Cal allargar el procés, quan l’altra part a més de ser insensible, no practiquen les maneres dels anglosaxons? De fet la pregunta més escaient seria quan és el moment més adequat per fer-ho.
La resposta, pot ser, per la seva obvietat fins i tot estúpida. Quan tinguem la majoria de Diputats al Parlament de Catalunya, disposats d’acord el mandat legítim i democràtic dels catalans per fer-ho. Seran els únics que podran exercir, visualitzar, complir, el trencament polític i legìtim amb l’Estat espanyol i la seva legalitat. Cosa que només podrem fer amb unes eleccions. Sobre tot perquè és te serioses dubtes que amb els Diputatas d’ara fos possible.
Estalviar-nos insubmissions, confrontacions i altres bagatel·les derivades, seria quelcom que agrairien catalans, catalanes i Europa.
"És curiosíssim". El govern espanyol, l’oposició espanyola, i tots aquells que s’oposen radicalment a reconèixer que els catalans tenim dret a votar per autodeterminar-nos, ja han decidit el que resoldrà el Tribunal Constitucional espanyol. Admetran a tràmit els recursos que és presentin contra la llei catalana de consultes no referendaries i el decret signat pel President convocant la consulta. Fer-ho, i d’acord la legalitat espanyola, ipso facto, quedaran suspeses llei i decret catalans.
Si el Tribunal Constitucional espanyol fos independent, per allò de la separació de poders, el que faria, hi ho diria ja per aclarir posicions, és que cap també la possibilitat de que no siguin admesos els recursos per la senzilla raó de que la llei de consultes pot ser constitucional.
Cap sorpresa però. Els espanyols ja han decidit que a Catalunya i als catalans ni aigua, ni autonomia. Espanya, la seva, no ens ho posarà fàcil, cert. No siguem nosaltres necessaris col·laboradors perquè encara ho sigui més. Si la legalitat espanyola, de la que en formem part, ens diu no, cal acceptar-ho esportivament i fer de la decepció l’èxit. Aleshores ja sabrem amb certesa que Catalunya i l’Estat espanyol no aniran pel camí del pacte amb el tema que ens ocupa.
Catalunya demana i els propietaris diuen que no, i reiteradament. Ho fan des de la legalitat i legitimitat que dona guanyar unes eleccions que nosaltres els catalanets hi som. La desobediència, deixa de ser l’alternativa política sinó comporta el trencament immediat amb la legalitat vigent. No podem estar desobeint indefinidament. La Confrontació, paraula dura, no només no legitima políticament, sinó que per la seva duresa masses vegades és rebutjada i segur que no és el que més agrada a l’opinió democràtica internacional. Trencament, pas necessari per fer i construir de nou el que sigui.
Saben el que volen. El com, ara és previsible EN TOTS I CADA UN DELS SUPOSITS QUE ESPANYA ENS OFERIRA.
Els que proposen desobediència, ho fan demanant als catalans que desobeïm la legalitat espanyola, la fiscal, la social i fins i tot la de seguretat. Aquesta proposta segur que no reeixirà, per la senzilla raó del preu que podríem pagar a nivell personal. Els de la confrontació, proposta limitada a segments d’esquerra, ja sabem que no triomfarà. Catalunya i els catalans, tenen masses records històrics de confrontacions on sempre hem perdut.
Els del trencament, de moment som minoritaris, però segur que aviat serà la posició més tranversal i general. El trencament és exclusivament polític i jurídic. Polític perquè són els nostres representants els que prenen la responsabilitat institucional de trencar amb una legalitat i construir-ne un altre. El trencament com acte legítim i sobirà, només contempla com dubta raonable el moment.
Fins i tot aquells que prediquen la insubmissió i la confrontació, admeten que el trencament serà ineludible. La pregunta ha fer-nos seria: Cal allargar el procés, quan l’altra part a més de ser insensible, no practiquen les maneres dels anglosaxons? De fet la pregunta més escaient seria quan és el moment més adequat per fer-ho.
La resposta, pot ser, per la seva obvietat fins i tot estúpida. Quan tinguem la majoria de Diputats al Parlament de Catalunya, disposats d’acord el mandat legítim i democràtic dels catalans per fer-ho. Seran els únics que podran exercir, visualitzar, complir, el trencament polític i legìtim amb l’Estat espanyol i la seva legalitat. Cosa que només podrem fer amb unes eleccions. Sobre tot perquè és te serioses dubtes que amb els Diputatas d’ara fos possible.
Estalviar-nos insubmissions, confrontacions i altres bagatel·les derivades, seria quelcom que agrairien catalans, catalanes i Europa.
RSS Feed
