ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

JA NI HA PROU, DEIXEU DE MENTIR.

26/5/2013

0 Comments

 
Imagen
Els culpables de la major crisis dels darreres 70 anys han estat llicenciats, economistes, banquers i politics sense escrúpols. La bombolla Inmobiliaria, els productes financers per fer grans beneficis, l’enginyeria fiscal i econòmica ha esta possible per gent “tant preparada” com sense escrúpols.

Cap pretensió hem dir que tots els llicenciats són culpables de ser on som. Però si que dic que som on som perquè els que ens hi han dut ho són. Alguna cosa haurem fet malament a les escoles i universitats.

Escoltar un periodista i llicenciat amb Dret com en Lluis Foix, hem produeix pena i sobre tot no entenc que pugui tenir seguidors ni generar audiència. El Sr. Foix és parcial amb els seus anàlisis politics, econòmics i socials. És el clàssic sibil·lí, que mai diu el que vol ser però insinua permanentment el que ens anirà malament als que no combreguem amb els seus postulats. Deu ser per això que és un personatge fixa del Grup Godó. Articulista a la Vanguardia espanyola i  tertulià al 8TV del prolífic J. Cuní.

Aquest Sr. que pel que sembla vol ser ciutadà espanyol, ni és rigorós, ni és objectiu amb el que diu. Sé així, hauria d’estar penat.

Tot indica que les intencions dels unionistes, és pot comprovar seguint les tertúlies dels diferents mitjans, és demostrar que la culpa de la crisis, de les retallades i d’una austeritat budista, és dels alemanys i de la seva Cancellera Merkel. Fins i tot plantegen que potser ens anirà millor si som fora de l’euro. Ho argumenta el Sr. Lluis Foix i els seus companys de tertúlia assenteixen.

Encolomar-li la crisis a la Merkel, dient que te postulats comunistes, és un despropòsit de tal magnitud que només s’entén si estan comprats per els grans lobbys que defensen com moneda única de referència el dolar.

Però anem a pams i intentarem fer la classe pedagògica i demostrar si més no que el Sr. Foix menteix i que la seva proposta analítica com la del Sr. Bernardo és  falsa i tenen una intencionalitat política. Volen demostrar que Espanya, el seu país ho ha fet be i que són els voltors dels alemanys els culpables de que Espanya ara sigui un país sense crèdit, amb un 27 per % d’aturats, amb un bilió d’euros de deute i rescatats.

Acabada la segona guerra mundial, els americans vencedors, i amb una economia capdavantera, aproven el que s’anomenaria el pla Marshall. Aquest pla distribuït i dotat de centenars de milions de dòlars, fa fer possible el miracle europeu, fins i tot una Alemanya destruïda i col·lapsada surt en dos dècades de les seves cendres i és converteix novament en una potencia econòmica i industrial. Ells van utilitzar adequadament els diners dels americans. Anglaterra, França, Holanda, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Itàlia, Noruega etc. I sobre tot Alemanya van ser-ne el receptors.

Al 1975 el grup de països que conformaven l’embrió del mercat comú europeu, aprovaven el que s’anomenaria Fons estructurals comunitaris, que tindrien l’objectiu d’anivellar les rendes per càpita i transformar Europa en un gran mercat, on mercaderies i persones tinguessin portes obertes arreu d’Europa.

La diferencia amb el Pla Marshall i el seu aprofitament ara és pot constatar. Alemanya va rebre del Pla des de l’any 1949 fins el 1951 un import de 1448 milions de dòlars. L’estat espanyol ja com ha membre de la CE, comença ha rebre ajuts dels fons estructurals al 1986, que encara no han acabat, per un import de 130.000 milions d’euros. Alemanya amb el Pla és modernitza i ara és l’economia més dinàmica de tot Europa i res és casual, conceptes com productivitat, previsions i austeritat són els seus baluards. A dia d’avui Alemanya és el país en menys atur d’Europa i amb un cert creixement. També és el país que col·loca el seu deute al nivell més baix d’interessos.

Que és ara mateix Espanya? Senzillament un país sense prestigi i a la deriva, és gairebé irreformable i segurament per molts europeus fins i tot poc aprofitable si no fos pel clima. Les seves marques de identificació són la prepotència, la corrupció i una certa astúcia per viure còmodament aplicant la llei del mínim esforç.

Mentrestant la Europa dinàmica treballava, a l’estat espanyol és feien becaines. Mentrestant a Europa els ciutadans és formaven, aquí utilitzàvem el FORCEM per finançar partits, sindicats i institucions publiques. Mentrestant a Europa feien trens per transportar mercaderies, aquí és feien autovies gratis i sense cotxes i trens d’alta velocitat sense passatgers que mai podrem amortitzar. Mentrestant ells diversificaven els sectors basics, aquí especulàvem amb el totxo, amb els toros i terrens de marquesos i “grandes d’España” com la Cayetana o el Godó. De la qualitat democràtica és tant baixa que fins i tot costa situar-la.

Sr. Foix si vostè vol donar la culpa als alemanys i a la Sra. Merkel de tots els mals del planeta està en el seu dret. Ara bé culpar de que l’estat espanyol, que ara ja deu més d’un bilió d’euros, de que som el país d’Europa amb més Km de Tren d’alta velocitat, de que tenim més aeroports que Alemanya, de que no tenim el corredor del mediterrani com demanen els europeus, de que encara tenim una sola via de tren per connectar Tarragona amb Castelló, de que tenim unes rodalies a Catalunya tercermundistes, i una línea la de Puigcerdà que triga el mateix que fa un segle per anar de Barcelona a Puigcerdà, de que fan lleis contra el català i el poble català, que ens volen espanyolitzar, que encara no tenim a dia d’avui connectats els ports amb Europa, és per suposat d’un cinisme fora de dubte, sobre tot quan ara tornem ha saber les balances fiscals, més de 16.000 milions d’euros que cada any ens pren l’estat espanyol.

Europa de moment ha posat 130.000 milions d’euros dels fons estructurals, Catalunya 230.500 de la solidaritat imposada, i ni així regions com Extremadura, Andalusia, Castella i Murcia no han deixat de ser mai comunitats, receptores de diner públic, improductives on una majoria dels seus ciutadans viuen del subsidi. L’estat espanyol és irreformable i per molts corifeus a sous que tingui se’n sortirà.

Pot ser Espanya tindria una oportunitat i aquesta ha d’esdevenir forçosament a partir de la independència de Catalunya. Els ciutadans que volen ser espanyols tenen tot el dret a un país pròsper i democràtic, però han de fer el seu sor passo. Per cert, Sr. Foix vostè deu ser l’únic que no és economista i que va dient que una Catalunya independent mai podrà pagar el deute que te ara, 52.000 milions d’euros i vostè torna a mentir. No cal ser economista per veure el que és elemental i obvi, si ara malvivim sense els 16.250 milions que l’estat espanyol ens roba, si ens roba, doncs això amb  menys de 10 anys Catalunya si volgués i fos independent no tindria deute. El que no sabem és si Espanya podria fer el mateix i ha fe de deu que ens preocupa, i per això, crec que Catalunya hauria de ser  ferm defensora de que els fons de estructurals de cohesió continuen, això si, amb una condició a partir d’ara amb control per part de Brussel·les i amb data d’acabament.



El seny si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies.             Francesc Macià

0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.