La via Claver va ser rebutjada per tothom. Bàsicament deia que tots els partits per la independència, no és presentessin a les eleccions espanyoles. Els beneficis per anar-hi és van explicar i argumentar extensament. El resultat és que tothom menys els de les CUP si van presentar.
Una majoria absoluta del PP, on els grups catalans l’únic que feien era legitimar amb la seva presencia les barrabassades del govern Rajoy. Dues eleccions més i la darrera sense majoria absoluta i Rajoy, i els seus, continuen governant, controlant l’Estat (Jutges, tribunals, fiscalia, policia bona i no gens bona), Congrés, Senat (amb majoria absoluta), Banc d’Espanya, Tribunal Constitucional, “Defensor del pueblo”, etc.
Han passat 39 anys de la impostura transitora i és ara quan els espanyols reclamen transparència, perseguir la corrupció, i justícia per les víctimes del franquisme.
Ni transparència ni justícia. El PP i els seus adlàters actuen exactament com quan el franquisme. Operació Catalunya. Desaparició de proves sumarials. Filtracions interessades de processos judicials secrets. Policia paral·lela. Dossiers inventats. Registres policials mediàtics. Registres policials a teatres. El seu estat de dret és a mida, però d’ells.
Valorar, al marge dels diners obtinguts per sous i grup, els èxits politics pel procés se’ns fa difícil. Una de les raons per ser-hi era la de que els ambaixadors i premsa internacional eren a Madrid. Estendre i internacionalitzar el conflicte l’objectiu. Avui podem dir que l’objectiu s’ha complert amb escreix i ja no cal proclamar absolutament res des de Madrid. Catalunya s’ha guanyat el dret democràtic a capçaleres de mitjans i fins i tot l’atenció d’alguns indrets impensables no fa pas gaire.
Investidura de Rajoy. Pressupostos generals de l’Estat. Debats de control. Comissions Parlamentaries a mida. Moció de censura fallida. Aprovació i repartiment dels sostre del dèficit públic. Tots aquets aspectes no només no serveixen al 1 d’Octubre, sinó que en alguns casos han desgastat a ERC i al PDeCAT. Destaca i molt el paper dels espanyols del PP, PSOE i Ciutadans a la l’Operació Comissió que tractava sobre l’Operació Catalunya.
No podem competir. No podem incidir. No podem ni negociar millores sinó són de caràcter general com el tema dels estibadors. No pintem res. L’únic que és visualitza és que tenim uns quants diputats i senadors espanyols amb grups o no que cobren uns bons calerons amb bonus de transport i dietes.
Fins avui la partida és plantejava en termes d’astúcia i oportunitat. Semblava que després del 9 N, el relat el marcàvem nosaltres. Ara la judicialització extrema, la persecució als funcionaris, les amenaces individuals i col·lectives a persones i empreses, més el darrer acte que viola tots els drets democràtics, com ha estat que la Guardia Civil intervingui actes politics, amb la pretensió de guanyar el relat des de Espanya, ens obliga.
La situació és greu i qui no ho vegi així s’equivoca. Cal la determinació del Govern, si. Cal iniciar la campanya de Junts pel Si, també. Cal demostrar la cohesió del Govern, si. Cal tornar a dir que l’1 d’Octubre les urnes hi seran, també. Ara be, és el moment d’un cop excepcional i d’una potencia per rearmar-nos i serveixi per guanyar el Referèndum.
La proposta te sentit si ens creiem que el 3 d’Octubre podem proclamar la independència de Catalunya, i fem allò que és va dir; “ens retirarem del Congres i Senat espanyols”. Plegar, anar-se’n, enllestir-ho, buida cadires. Tant s’ha val. Qualsevol negociació és farà des de Catalunya, amb negociadors legitimats pels catalans.
És hora de fer, potser el servei més important al procés, una declaració política explicant del perquè 17 diputats i 12 senadors abandonen Madrid. La part crematística no hauria de ser cap condicionant. Fer-ho comportaria i obligaria al govern espanyol i tots els partits que són contraris al Referèndum a explicar-se i molt. Les repercussions en termes internacionals i politics d’aquesta acció, sens dubta donaria una empenta al procés i podria definitivament convertir l’1 d’Octubre com el dia de la República catalana.
És la resposta mínima en termes politics que Espanya, el seu Estat i govern ara mateix mereixen. Ser part de l’Estat espanyol, quan és el mateix Estat el que ens persegueix és un contrasentit. És hora de començar a exercir sobirania i més determinació, amb la gran paradoxa de que l’acció només te una possible acció repressiva, la dels calers. Per acabar d’adobar-ho quedaria clar que els catalans fins i tot som capaços d’arriscar la soldada per Catalunya. Queda dit.
RSS Feed
