ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

JA NO HI FEM RES A MADRID.

13/7/2017

0 Comments

 
Picture

La via Claver va ser rebutjada per tothom. Bàsicament deia que tots els partits per la independència, no és presentessin a les eleccions espanyoles. Els beneficis per anar-hi és van explicar i argumentar extensament. El resultat és que tothom menys els de les CUP si van presentar.

Una majoria absoluta del PP, on els grups catalans l’únic que feien era legitimar amb la seva presencia les barrabassades del govern Rajoy. Dues eleccions més i la darrera sense majoria absoluta i Rajoy, i els seus, continuen governant, controlant l’Estat (Jutges, tribunals, fiscalia, policia bona i no gens bona), Congrés, Senat (amb majoria absoluta), Banc d’Espanya, Tribunal Constitucional, “Defensor del pueblo”, etc.

Han passat 39 anys de la impostura transitora i és ara quan els espanyols reclamen transparència, perseguir la corrupció, i justícia per les víctimes del franquisme.

Ni transparència ni justícia. El PP i els seus adlàters actuen exactament com quan el franquisme. Operació Catalunya. Desaparició de proves sumarials. Filtracions interessades de processos judicials secrets. Policia paral·lela. Dossiers inventats. Registres policials mediàtics. Registres policials a teatres. El seu estat de dret és a mida, però d’ells.

Valorar, al marge dels diners obtinguts per sous i grup, els èxits politics pel procés se’ns fa difícil. Una de les raons per ser-hi era la de que els ambaixadors i premsa internacional eren a Madrid. Estendre i internacionalitzar el conflicte l’objectiu. Avui podem dir que l’objectiu s’ha complert amb escreix i ja no cal proclamar absolutament res des de Madrid. Catalunya s’ha guanyat el dret democràtic a capçaleres de mitjans i fins i tot l’atenció d’alguns indrets impensables no fa pas gaire.

Investidura de Rajoy. Pressupostos generals de l’Estat. Debats de control. Comissions Parlamentaries a mida. Moció de censura fallida. Aprovació i repartiment dels sostre del dèficit públic. Tots aquets aspectes no només no serveixen al 1 d’Octubre, sinó que en alguns casos han desgastat a ERC i al PDeCAT. Destaca i molt el paper dels espanyols del PP, PSOE i Ciutadans a la l’Operació Comissió que tractava sobre  l’Operació Catalunya.

No podem competir. No podem incidir. No podem ni negociar millores sinó són de caràcter general com el tema dels estibadors. No pintem res. L’únic que és visualitza és que tenim uns quants diputats i senadors espanyols amb grups o no que cobren uns bons calerons amb bonus de transport i dietes.

Fins avui la partida és plantejava en termes d’astúcia i oportunitat. Semblava que després del 9 N, el relat el marcàvem nosaltres. Ara la judicialització extrema, la persecució als funcionaris, les amenaces individuals i col·lectives a persones i empreses, més el darrer acte que viola tots els drets democràtics, com ha estat que la Guardia Civil intervingui actes politics, amb la pretensió de guanyar el relat des de Espanya, ens obliga.

La situació és greu i qui no ho vegi així s’equivoca. Cal la determinació del Govern, si. Cal iniciar la campanya de Junts pel Si, també. Cal demostrar la cohesió del Govern, si. Cal tornar a dir que l’1 d’Octubre les urnes hi seran, també. Ara be, és el moment d’un cop excepcional i d’una potencia per rearmar-nos i serveixi per guanyar el Referèndum.

La proposta te sentit si ens creiem que el 3 d’Octubre podem proclamar la independència de Catalunya, i fem allò que és va dir; “ens retirarem del Congres i Senat espanyols”. Plegar, anar-se’n, enllestir-ho, buida cadires. Tant s’ha val. Qualsevol negociació és farà des de Catalunya, amb negociadors legitimats pels catalans.

És hora de fer, potser el servei més important al procés, una declaració política explicant del perquè 17 diputats i 12 senadors abandonen Madrid. La part crematística no hauria de ser cap condicionant. Fer-ho comportaria i obligaria al govern espanyol i tots els partits que són contraris al Referèndum a explicar-se i molt. Les repercussions en termes internacionals i politics d’aquesta acció, sens dubta donaria una empenta al procés i podria definitivament convertir l’1 d’Octubre com el dia de la República catalana.
​
És la resposta mínima en termes politics que Espanya, el seu Estat i govern ara mateix mereixen. Ser part de l’Estat espanyol, quan és el mateix Estat el que ens persegueix és un contrasentit. És hora de començar a exercir sobirania i més determinació, amb la gran paradoxa de que l’acció només te una possible acció repressiva, la dels calers. Per acabar d’adobar-ho quedaria clar que els catalans fins i tot som capaços d’arriscar la soldada per Catalunya. Queda dit.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.