ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

JOAN HERRERA UN MISERABLE "D'ESQUERRES".

4/9/2015

0 Comments

 
Picture


Per un mon feliç, destacar les misèries humanes, hauria d’estar rebutjat per tots els demòcrates. No és així, i tant no és així, que un dels pilars dels països demòcrates, que són els partits politics, les utilitzen sempre pels seus fins partidistes.

És en les campanyes electorals i moments històrics,  quan més us se’ns fa  de les misèries. Catalunya i per molt que ho vulguin negar els espanyols unionistes, està immersa en un procés d’autodeterminació per decidir el futur dels catalans. És per això que les misèries personals i col·lectives suren com mai.

Que Felipe González atiï l’odi contra una part significativa de catalans, utilitzant la misèria històrica del nazisme, no és d’estranyar. Que l’Alfonso Guerra, corrupte major dels governs socialistes, ho faci dient-nos colpistes i que els vots dels catalans no valen res, i que Espanya no és trencarà, abans ho farà Catalunya, com diu l’Aznar, tampoc.

Ara bé, quan Joan Herrera coordinador “nacional” de Iniciativa Verds per Catalunya, conjuntament amb la Dolors Camats, és converteixen en el còmplice major del regne, s’haurien de disparar totes les alarmes a les esquerres catalanes, espanyoles i internacionals.

Del PSOE, els catalans ja no n’esperem gaire cosa. Ells ja fa temps que varen decidir integrar-se als designis franquistes d’una “Espanya jacobina, gran i lliure”. Del CDS, AP i PP no n’esperavem res. Ni des de el principi. La seva misèria va ser imposar la legalitat franquista per construir simuladament la nova Espanya d’arrel franquista.

ICV de Joan Herrera, ha governat amb els socialistes i ERC a Catalunya durant 7 anys, dos mandats, i 28 amb els socialistes a l’Ajuntament de Barcelona. És irrefutable perquè els fets i les sentencies judicials, així ho diuen, que els socialistes d’aquí i de fora, van entomar la corrupció i les clavegueres de l’Estat com eines de subsistència. (Flick, Fons reservats Roldan, BOE, Filesa, Malesa, Time-Export, Osakidetza, Juan Guerra, Ibercop, Urralburo, Paesa, Palomino, GAL, Pretoria, Zarrafaya, ERE’s, Riopedre, Punica) (dades extretes de Wiquipedia, corrupción en España), són part de les malifetes de l’esquerra majoritària espanyola. De la dreta espanyola no en parlarem, perquè la corrupció és consubstancial amb la seva ideologia franquista.

En Joan Herrera té raó quan diu que la corrupció també ens a afectat als catalans, però comparada amb l’espanyola som uns aprenents de primer curs. En cap cas volem dir que ens sentim cofois de tenir-ne, però si que n’estem del com s’ha entomat per eradicar-la. Des de la política, situant mecanismes de transparència, malgrat l’Estat espanyol i des de les estructures dels partits politics per evitar-ne en un futur. Segur que fer net ens serà impossible, doncs la condició humana és feble. Cal però legislar amb rigor per intentar que sigui possible.

En Joan Herrera no pot donar lliçons de res. Si tu fas costat a un lladre, n’ets còmplice, aquí i a la Xina Popular. Si tu no condemnes les misèries de l’esquerra, tampoc estàs legitimat per criticar les altres. El més greu però per un que vol i se’n diu d’esquerres, és coincidir amb els discursos i previsions de la dreta.

Joan Herrera i de forma miserable, acusa sense proves, millor dit amb les presumptes proves filtrades des de els estament judicials, ministerials i policials. Dona per bones unes acusacions obviant la presumpció d’innocència. Exactament com ho fan els espanyols de dretes i d’esquerres. Joan Herrera és la ma necessària per donar veracitat al que mai serà provat, que “Mas és un corrupte i CDC també”. Altra cosa és que dins d’una organització existeixin golfos, golfets i golfants.

Joan Herrera, que voldria ser alternativa, però ha estat vetat per Podemos precisament per les vinculacions politiques amb el PSOE, té, com tothom el dret a dir el que vulgui, faltaria més, i per això molts han donat fins i tot la vida. Però el que no pot fer perquè és d’una misèria intel·lectual que espatarra, és compartir el mateix discurs que la dreta espanyola.

Joan Herrera i la seva coalició de grups d’aquí i de fora, no vol la independència de Catalunya, legítim. Però qualsevol demòcrata també hauria d’admetre que els que la volem tenim el mateix dret que ell per aconseguir l’objectiu.

La diferencia rau, en que mentrestant Junts Pel Si, proposa, ofereix, explica, fa pedagogia de la democràcia i de les bones practiques de com ha de ser un nou País, per fer-lo més just i mes solidari, els miserables només ens parlen d’atiar l’odi, Felipe Gonzalez, Guerra, Gema Usabart, Gemma Galdon, Rabell i en Fachin. Ens parlen d’un Jordi Pujol que ja fa 12 any és va retirar de la primera linea politica. D’un 3 % que ve d’un Govern anomenat tripartit on i era ICV i mai demostrat. D’uns acords passats de CiU amb el PSOE i amb el PP per fer  governable l’Estat espanyol. No tenen res més.

De fet la misèria d’en Joan Herrera és tant miserable com l’única proposta que fa per mantenir-se dins de l’espai del Dret a Decidir; “Esperem que Podemos guanyi el Govern espanyol a les properes eleccions, que ja veureu com pactarem”. Cap proposta que no sigui llençar merda a Junts Pel Si. “Catalunya si se puede”, és l’artefacte dissenyat pels nous llicenciats provinents de les Universitats espanyoles. Ben lluny dels arrels laborals i moviments ciutadans. Cap proposta que no sigui més monarquia borbònica i guàrdia civil. Cap proposta territorial. Cap proposta competencial. Cap proposta perquè senzillament saben que qui decideix és Madrid i en el fons com a bons espanyols els i agrada. Cap proposta perquè saben que la Generalitat dins d’Espanya cada dia serà menys Catalunya i amb menys competències.

Las seves propostes socials són tant populistes com demagògiques. Aturem els desnonaments i no s’han aturat, perquè la legalitat i la llei hipotecaria es controla a Madrid. Fem el salari social per tothom i no expliquen don sortiran els recursos. Fem de Barcelona un port obert a la immigració, quan qui ho impedeix és Madrid que és qui té les competències. Fem de Barcelona un centre d’acollida als refugiats de guerres, que no politics, quan saben que només serà possible, quan legalment l’Estat espanyol que te les competències ho pacti amb Europa. Pura demagògia.

La seva misèria és fruit de l’engany i de l’impossible, i per tapar-la només tenen l’argument de l'odi contra CDC i del President Mas, qui precisament te una querella per fer el que el seu partit, ICV, no gosarà mai en fer, posar les urnes.



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.