Catalans i espanyols saben que l’11 de setembre és la diada on els catalans celebrem la resistència d’una Barcelona encerclada pels exercits castellans i borbons al 1714. Els castellans espanyols són més de celebrar sense fer-ho que de moment Catalunya és seva i la derrota soferta pels catalans de l’època.
La contradicció és flagrant. No celebrem cap victòria. Celebrem la resistència dels catalans i la defensa d’una forma de viure. Constatar que de la derrota en fem un dia de festa i celebració des de fa molt temps, és gairebé un miracle. Potser per això els catalans som diferents. Els castellans, ara espanyols, només celebren victòries.
Sobre la ANC, artefacte per suplir i aparentar termes i accions unitàries, tothom hauria de saber que tant CDC en els seu moment, com ER, CUP i ara JxCat, sempre des de el territori han medrat per controlar-la. I és el secretariat i el seu equilibri qui mana i decideix el seu full de ruta. Equilibri que fins a dia d’avui els manava i obligava demanar el vot pro independència a tots els partits que expressament ho duguessin al seu Programa.
Curiosament artefactes que han extingit la seva vida, en funció que els partits controladors decideixen que ja l’artefacte ja no cal. L’assembla de Catalunya, que va tenir un temps curtíssim va ser liquidada, aconseguida la legalització dels partit, una amnistia fake i un estatut que no era ni el de Nuria.
Curiosament tant ER, com JxCat com les CUP, de moment ho mantenen i en fan referència, dia si i el següent també, de que la independència és l’objectiu. El que uns diuen, ER que pacten amb España per l’any al 2050. Els de JxCat que quan abans millor però no diuen ni quan ni com. Per últim tenim als il·luminats de les CUP que ara proposen un nou Referèndum, però no diuen si pactat o amb una DUI. El problema és l’estratègia i els tempos per assoli-la, la independència, i de moment ni unitat, ni gestos de complicitat.
Els fets. Sempre els fets, són importants per constatar i comprovar que partits, electes i el que se’n deriva, per saber el grau de compliment. Avui sembla que la ANC ja en te un gra massa dels incompliments dels partits i les institucions catalanes.
La ANC, potser és l’eina més unitària i transversal dels darrers 40 anys. També és l’eina mes cobejada per tots els partits. I se de que parlo.
L’Aragonès, portantveu de ER ho ha deixat clar, és una manifestació contra el Govern i els partits independentistes. A banda que menteix, la proposta només té un objectiu. Si la manifestació fracassa ER traurà pit dient-nos que la seva estratègia és la valida. D’aquí el grau intens de desmobilització que la secta ens està oferint a tots els mitjans de comunicació.
Els importa poc el que ara diu el Pedro Sánchez sobre el 155. Que el “florero” digui que la taula no tindrà èxits per estar en processos electorals. Com si aquests darrers dos anys n’hagués tingut algun. Que l’Estat no inverteixi. Que el corredor del mediterrani ni el tenim ni l’esperem. Que som investigats qual terroristes. Que infiltrin policies a les nostres entitats soci culturals i politiques.
ER necessita que aquest 11 de setembre sigui un fracàs. Saben que és la darrera bala per obtenir a les properes eleccions municipals resultats dignes.
ER fa temps que ha decidit que en front d’obtenir un Estat lliure en forma de República, amb una autonomia suportada graciosament en tenen prou. Per ells el nacionalisme, la identitat catalana és quelcom que s’ha d’extingir i quan abans millor.
De la fusió d’entitats i organitzacions que van fer possible al 1931 la formació de ERC, avui ni els queda l’Estat Català de Francesc Macià. Avui ER és un frau polític pels catalans que estimem Catalunya i la lluita cruenta perquè fracassi la manifestació del 11 de setembre ho demostra.
Catalans i espanyols saben que l’11 de setembre és la diada on els catalans celebrem la resistència d’una Barcelona encerclada pels exercits castellans i borbons al 1714. Els castellans espanyols són més de celebrar sense fer-ho que de moment Catalunya és seva i la derrota soferta pels catalans de l’època.
La contradicció és flagrant. No celebrem cap victòria. Celebrem la resistència dels catalans i la defensa d’una forma de viure. Constatar que de la derrota en fem un dia de festa i celebració des de fa molt temps, és gairebé un miracle. Potser per això els catalans som diferents. Els castellans, ara espanyols, només celebren victòries.
Sobre la ANC, artefacte per suplir i aparentar termes i accions unitàries, tothom hauria de saber que tant CDC en els seu moment, com ER, CUP i ara JxCat, sempre des de el territori han medrat per controlar-la. I és el secretariat i el seu equilibri qui mana i decideix el seu full de ruta. Equilibri que fins a dia d’avui els manava i obligava demanar el vot pro independència a tots els partits que expressament ho duguessin al seu Programa.
Curiosament artefactes que han extingit la seva vida, en funció que els partits controladors decideixen que ja l’artefacte ja no cal. L’assembla de Catalunya, que va tenir un temps curtíssim va ser liquidada, aconseguida la legalització dels partit, una amnistia fake i un estatut que no era ni el de Nuria.
Curiosament tant ER, com JxCat com les CUP, de moment ho mantenen i en fan referència, dia si i el següent també, de que la independència és l’objectiu. El que uns diuen, ER que pacten amb España per l’any al 2050. Els de JxCat que quan abans millor però no diuen ni quan ni com. Per últim tenim als il·luminats de les CUP que ara proposen un nou Referèndum, però no diuen si pactat o amb una DUI. El problema és l’estratègia i els tempos per assoli-la, la independència, i de moment ni unitat, ni gestos de complicitat.
Els fets. Sempre els fets, són importants per constatar i comprovar que partits, electes i el que se’n deriva, per saber el grau de compliment. Avui sembla que la ANC ja en te un gra massa dels incompliments dels partits i les institucions catalanes.
La ANC, potser és l’eina més unitària i transversal dels darrers 40 anys. També és l’eina mes cobejada per tots els partits. I se de que parlo.
L’Aragonès, portantveu de ER ho ha deixat clar, és una manifestació contra el Govern i els partits independentistes. A banda que menteix, la proposta només té un objectiu. Si la manifestació fracassa ER traurà pit dient-nos que la seva estratègia és la valida. D’aquí el grau intens de desmobilització que la secta ens està oferint a tots els mitjans de comunicació.
Els importa poc el que ara diu el Pedro Sánchez sobre el 155. Que el “florero” digui que la taula no tindrà èxits per estar en processos electorals. Com si aquests darrers dos anys n’hagués tingut algun. Que l’Estat no inverteixi. Que el corredor del mediterrani ni el tenim ni l’esperem. Que som investigats qual terroristes. Que infiltrin policies a les nostres entitats soci culturals i politiques.
ER necessita que aquest 11 de setembre sigui un fracàs. Saben que és la darrera bala per obtenir a les properes eleccions municipals resultats dignes.
ER fa temps que ha decidit que en front d’obtenir un Estat lliure en forma de República, amb una autonomia suportada graciosament en tenen prou. Per ells el nacionalisme, la identitat catalana és quelcom que s’ha d’extingir i quan abans millor.
De la fusió d’entitats i organitzacions que van fer possible al 1931 la formació de ERC, avui ni els queda l’Estat Català de Francesc Macià. Avui ER és un frau polític pels catalans que estimem Catalunya i la lluita cruenta perquè fracassi la manifestació del 11 de setembre ho demostra.
RSS Feed
