El que a passat no ho canviarem, però el que ha de venir, el futur, el conformarem voluntats immediates i lideratges “banals”. Sobre el que no hi ha cap discussió, per molt que la ciutadania empenyes, és que sense una Generalitat, el seu Govern i el lideratge del President Mas, no tindríem ni procés, ni seriem on som, per molt que alguns ho vulguin amagar.
Que la ANC i Òmnium han i tenen un paper destacat en el camí cap a la independència, tampoc és discutible. El que si podem discutir és el paper que han fet abans i estan fen desprès del 27 S.
ANC, que és declara transversal com moviment ciutadà, ha participat activament i segur que de forma determinant perquè la candidatura de Junts pel SI fos possible, Òmnium també. Per contra ni la ANC, ni Òmnium han agut de fer cap esforç per conformar la candidatura de les CUP. Ells solets s’ho han ventilat tot.
El que és curiós és que la ANC, i Òmnium, durant la campanya hagin demanat el vot indistintament per Junts pel SI i per la CUP. Les dues formacions proposaven amb matisos i diferencies estratègiques la independència i això permetia una crida generalista del vot, cert, però la implicació organitzada només a estat efectiva per la candidatura de Junts pel Si. Per tant la campanya de la ANC i Òmnium s’havia d’ajustat a demanar el vot a la candidatura que tant d’esforços havia costat, Junts pel Si.
Ja va ser estrany que la ANC i Òmnium no treballessin intensament perquè la CUP s’incorporés a Junts pel SI, però encara va ser més estrany, que fessin campanya també a favor de les CUP, saben que seria una opció prou complexa arribat el cas, que és on som ara.
Si, tenim 72 diputats per la independència, però en tenim 10 que la volen a la seva manera. Sense Mas, i amb unes condicions que faria difícil que Europa ens avales. Sembla que allò tant obvi de primer la independència amb reconeixement internacional i després ja construirem la Catalunya d’opcions ideològiques, encara costa d’entendre.
CDC i les CUP, malgrat abraçades històriques, tenen camins socials diferents. Uns tenen la radicalitat com norma i els altres el pragmatisme. Difícil de casar. ERC, podria tenir la debilitat, creiem que no, de no ser-hi per afeblir el futur partidista. ERC, la ANC i Òmnium fonamentalment, tenen la clau per assolir l’acord i que indefugiblement passa per fer President l’Artur Mas i posar en marxa totes les politiques possibles per fer un pla de xoc per equilibrar la societat catalana.
No és només que Junts pel Si ho dugués en el seu Programa, és que Artur Mas s’ha guanyat la Presidència a pols, amb querella inclosa. Prescindir del President Mas, seria la victòria d’Espanya i dels seus i la derrota dels independentistes d’esquerres i de dretes.
La CUP te la clau de la governabilitat, cert. D’una governabilitat tant transitòria com efèmera, màxim, 18 mesos. Una clau que ha de permetre no perdre ni una sola de les votacions al Parlament. Si la resposta de la CUP és que no ho poden garantir, millor fer noves eleccions, i això si saben, que la ANC i Òmnium hauran estat els responsables directes de ser dins un atzucac provocat per ells mateixos.
Fer una campanya d’auto inculpació, amb missives incloses, són un bonic gest. No pressionar a les CUP per fer President a Mas, és incomprensible i una errada que pagarem tots plegats.
Ho tenim 18 mesos, o menys, amb l’Artur Mas presidint la transició a la independència, on i som tots, o ja podem preparar-nos per l’avinguda d’un nou temps ple d’incerteses.