Europa viu dins d’uns estàndards socials i de benestar extraordinaris. Avui podríem confirmar que el més pobre dels europeus d'avui, viu millor que gairebé un ric del segle XV. Als Estats Units d’Amèrica passa exactament el mateix. Ser descendents d’europeus marca. Els indígenes americans potser vivien i ara viurien millor, però no deixen de ser suposicions.
La conclusió somera seria que al llarg dels anys els humans i les seves societats han conformat espais de convivència ben diferents. Per exemple, no és el mateix viure a Anglaterra que a Somàlia. No cal que expliquem les diferencies abismals que hi ha entre Anglaterra i Somàlia. Diferencies al segle XIV o al XXI
La voracitat dels governants, va fer que moviments generalistes, el comunisme, l’anarquisme, el socialisme, sorgissin amb prou força com per obligar a governants i poderosos cedir amb qüestions de drets. Noves formes de producció per enriquir-se, van donar pas a noves formes organitzades de les classes més baixes de la societat. Els països més democràtics s’adaptaven el millor que podien i sabien.
Un nou entramat social, amb unes classes mitges prou amples per garantir una estabilitat social, va ser el gran descobriment dels poderosos. Descobert el capitalisme, aquest va evolucionar per guanyar la partida a la lluita de classes.
Ara tenim uns espais on no manca de res. En tenim d’altres d’espais don ens emportem tot el que faci falta perquè res ens manqui on ja tenim gairebé de tot.
Si bé és cert que des de el segle XIX el que ens emportem ho paguem. Paguem pels productes però ens en desentenem de la resta. Ens és igual si a Kuwait o Qatar, o a l’Aràbia Saudí, o Líbia, o Irak, són països on la democràcia i els drets socials brillen per la seva absència. Ens interessa el seu petroli i gas i prou. Així ens trobem amb societat encallades en un nou format, o el mateix de sempre, esclavista. Són d’aquests llocs don ens emportem l’energia que tanta falta ens fa, per tant d’alguna forma, som en part responsables de tot plegat agradi o no.
Perquè a Líbia, Afganistan, Irak, Síria, Egipte, Iran, Jordània són llocs d’inestabilitat permanent? La resposta és clara, necessitem el seu petroli o unes bones comunicacions d’extracció i el control geoestratègic entre diverses potencies i l’ambició econòmica fa la resta perquè la inestabilitat sigui un factor de competència. Podríem, els que gaudim de l’or negre per viure amb unes comoditats com mai a la historia de la humanitat, haver ajudat als països productors per gaudir d’un benestar similar a l’europeu o americà? La resposta és si. Només hagués calgut que haguéssim posat algunes condicions, com repartir els guanys del petroli amb educació, infraestructures i una cessió tecnològica adequada que els fes lliures. Mai s’ha fet. Això si, els hem armat fins les dens.
Són els àrabs i musulmans els que controlen l’or negre? Doncs no i curiosament no controlen ni el seu preu ni les seves transaccions, la qual cosa torna ha incidir amb sentiments contradictoris que al llarg dels anys s’ha anat instal·lant en els ciutadans d’aquets països. Tenen un país ric i només una família o famílies viuen dins d’una opulència digna de Palm Beach, sense oblidar que per mantenir el seu estatus disposen d’exèrcits armats i entrenats per Europa i Amèrica. També per garantir que el petroli i gas arribarà a bon port.
Algú pot pensar que les pàteres amb àrabs, negres de l’Africa amb infants de tota edat, és juguen la vida per arribar a l’Edèn, Europa, perquè són uns viatgers i descobridors sen se arreglo? Doncs no, senzillament volen viure amb la mateixa dignitat humana i privilegis que qualsevol europeu, ric o pobre. El que no té res, només pot perdre la vida i viure amb les condicions que viuen a la seva terra, és qualsevol cosa menys viure com persones.
Aquest és l’escenari que ha permès cultivar l’odi i rancúnia sense precedents. Utilitzar ideològicament aquest odi, és tant senzill com possible. El nazisme va ser el resultat d’una humiliació al poble alemany després de la primera guerra mundial. L’holocaust nazi va ser possible perquè el poble alemany hi estava involucrat. Ara el jihadisme, l’estat àrab, els mujahidins d’Al-Qaieda, són el resultat de la seva misèria i de la misèria del procés cíclic del sistema capitalista.
És la mateixa avarícia la que cultiva i fa possible el terrorisme ideològic. Un mon àrab amb el mateix nivell de benestar que a Europa o Amèrica faria molt més difícil el grau de conflictivitat entre el mon occidental i oriental. Qui digui que els pobles són violents de mena no és res més que un tarat. Per contra, qui digui que tothom vol el millor per ell i els seus la clava. Un mon amb més seguretat és possible, però no amb més armes, si amb més repartiment de les riqueses naturals i amb més justícia social. Qui viu bé mai desitja fer-ho malament. Són les condicions de vida les que determinen pau o violència, a part de malalts del cap que d’haver-hi sempre ni han.
Des de aquest bloc un sentit homenatge als caiguts per la llibertat d’expressió del setmanari francès i d’altres i una rotunda condemna als assassins vinguin don vinguin i siguin don siguin.
RSS Feed
