Castella va esdevenir un gran imperi i com els hitites, els perses, els egipcis, els romans, els otomans, l’anglès, el soviètic i l’alemany, va finir i certament deixant una petjada no gaire afalagadora.
Si Castella i el seu nou domini, Espanya i els espanyols, fessin comptes, s’ha n’adonarien del preu que han pagat per mantenir la unitat territorial, que no identitaria. Mai hauria d’haver estat el camí ni l’objectiu. Només és pot entendre des de la perspectiva antiga del dret de conquesta i d’imposició. Mantenir a dia d’avui posicions tant caduques com inoperants, marquen inexorablement fins de cicle.
Guerres, dictadures, endarreriments de tot tipus respecte Europa i cracs econòmics, són hi ha estat la carta de presentació dels poders variats de l’Estat espanyol des de el 1714. Salvar la construcció d’un nou País, Espanya, de forma permanent i contra els pobles de la península, és la pitjor aposta històrica d’ahir i d’avui.
La Espanya decimonònica i jacobina a imatge francesa, no ha entès, el resultat de les eleccions del 20 D. No és que segurament el bipartidisme hagi finit, és fins i tot millor. Els que no volem ser espanyols forçosos, per primer cop, ensumem que altra cosa és possible.
Catalunya fa via, Euskadi la començarà aviat, Podemos entoma sense complexes que Espanya és una nació de nacions i que els pobles tenen tot el dret a l’Autodeterminació. Podemos però ha fet l’acció política més agosarada des de la perspectiva espanyola que mai s’havia fet. Per primer cop un partit, Podemos, i d’àmbit estatal, parla de subjectes politics diferents a l’espanyol i del dret a decidir el seu futur.
Indubtablement és un primer pas, petit si és vol, però Podemos ha tingut la valentia i la democràcia adequada per proposar-ho i defensar-ho. Esperem que un pacte per governar a Espanya no els allunyi d’aquets postulats.
El PP, el PSOE i la marca nova de Ciutadans d’us indistint, tenen clar que el seu temps i el de la Espanya una, té els dies comptats. Deu ser per això que s’aferren, encara que és cremin defensant uns principis tant tronats com caducs, principis que han defensat els borbons i els dictadors de torn i ara els pseudodemocrates que rebutgen urnes i el dret inalienable a que la ciutadania digui la seva.
La Unitat d’Espanya, la sobirania espanyola i la igualtat dels espanyols és el que pot garantir privilegis i unes majories al voltant de la Constitució espanyola que ho legitimi i ho faci legal. El problema és que molts, que a dia d’avui encara van d’espanyols, ja han descobert que existeix un divorci entre els politics de sempre i el que necessita el poble, i que les unitats imposades no arreglen l’atur, i tenir feina amb un sou digne.
És la unitat el remei per curar totes les malalties de l’Espanya de sempre ?. No. La unitat ni ha curat ni sanarà la decadència sociològica centralista. Una Espanya que al segle XXI encara té politics que no han entès que la Espanya de sempre té el mateix recorregut que els imperis desapareguts, té “els dies comptats”. Politics que ajusten qualsevol política defensant la unitat espanyola i negant l’existència d’uns pobles antics i moderns a l’hora, també tenen “els dies comptats”. Ells seran els culpables de la fi d’aquesta Espanya, cosa que finalment els haurem d’agrair, i d’haver impedit la construcció d’un nou model de relacions entre pobles.
Ara a gaudir de l’espectacle gloriós d’una investidura que intuïm fracassada i dels temps que estan per venir, i que com va dir aquell “andalús salat”, ens pot deixar “una Espanya que no la coneixerà ni la mare que la va parir”. I qui sap, potser una Confederació de Repúbliques Ibèriques.
RSS Feed
