2 DE MARÇ I DESCOMPTANT.
A Catalunya la confrontació social sempre l’hem tingut servida. La política no cal dir-ho. Ser del Barça o del Espanyol, és sinònim de confrontació, ser de CiU o De ERC també, si més no fins no pas gaire. Aquesta confrontació ens ha permès arribar on som ara. És la natural d’una societat sana.
La societat catalana no només és rica perquè de mena ja parlem com a mínim dos idiomes, el català i el castellà, ho és pel seu mestissatge i per la transformació, que lentament, apropa als nouvinguts a la realitat catalana.
La nostra marca internacional, a més de Barcelona, és el multi culturalisme racial i lingüístic. És d’una certesa inqüestionable que tothom que arriba a terres catalanes, si troba be. Catalunya ho “accepta tot”.
Els espanyols de sempre, els que no poden ser altra cosa, fa estona que ens volen fer por. Esgrimeixen la confrontació social com arma de destrucció massiva. Volen instaurar-la com sigui, per lo civil o per lo penal. De moment no se’n surten. Els catalans i els nou vinguts que encara no se’n senten, estan demostrant una maduresa democràtica a prova de foc.
Només aquest fet, el de trencar-nos la societat, hauria de ser motiu suficient per que tots els demòcrates de Catalunya anéssim a una. No cal dir que la classe política, hauria de fer el mateix.
Però en tenim més. Ofegament econòmic i insuficiència pressupostaria. Llei Wert. Pla Hidrològic. Llei contra els municipis catalans. Llei de l’avortament. Llei d’horaris comercials. Llei contra la seguretat. Persecució mediàtica i institucional del nostre President. Campanya institucional contra el dret a decidir. Resolucions politiques espanyoles contra els catalans i Catalunya. Llei d’esports que ataca directament els fonaments esportius de Catalunya. Utilització amb fons públics d’espais i tertulians per crear catalanofòbia. I més.
N’estem convençuts que tots els signants de la convocatòria amb data i pregunta, més la Declaració de Sobirania (CiU, ERC, IVC, CUP), estan al dia de tot plegat. Per molt menys en altres indrets politics, governant i societat civil, s’haurien organitzat per la defensa dels interessos del país.
Un govern de concentració, una coalició o candidatura unitària per qualsevol procés electoral, seria el mínim que demòcrates i patriotes farien per defensar-nos dels atacs que ara estem reben per terra mar i aire.
Però no, ni govern de concentració, ni proposta unitària electoral. Els nostres politics, tornen a enredar-nos la troca. Tornen ha fer oïdes sordes als clams de la societat civil. Si davant l’agressió permanent que rebem, els nostres politics no actuen en clau de país i amb la responsabilitat democràtica que s’escau, quan ho faran?
Ara i per acabar d’arreglar-ho, els de IVC, se l’és empesquen per justificar que no és possible cap punt programàtic, que era el mínim, perquè uns van anar a Israel. Els de ERC, com que no hi som tots, doncs res. Esperpèntic i decebedor, són els qualificatius per descriure on som.
Que hem d’esperar per donar la resposta que demanden els catalans? Que empresonin al President per sedició. Que anul·lin l’Autonomia? Que acabin de fer el procés recentralitzador? Que collons fa falta per adonar-nos que tot plegat no és un joc, sinó una confrontació amb tota regla amb un estat que te una molt baixa qualitat democràtica, on la separació dels poders a dia d’avui encara se l’espera.
Espanya, els espanyols i els seus politics volen guanyar, i volen fer-ho com ho va fer Franco, això si, esperem que sense fusells, “vencido y desarmado el ejercito rojo”. Ells no en saben de pactes i quan en fan és per incomplir-los o per guanyar.
Els partits de Catalunya i els seus líders, comencen ha embogir. És deuen pensar que ara ens juguem el ser d’esquerres o de dretes, o fins i tot que alguns finalment seran els escollits per la gloria. Ara ens juguem ser lliures o no. De seguir així, pronostico que la societat civil farà una esbandida de politics i potser de partits. Catalunya i els catalans no ens mereixem, desprès de la nostra actitud cívica, democràtica i pacifica demostrada per respondre l’afronta que ens van fer amb l’Estatut aprovat i referendat pels catalans.
Els espanyols a Catalunya ja han fet el seu front, PSOE, PP i Ciutadans contra Catalunya i el seu dret a decidir. Ara toca fer el nostre, però en aquest cas serà per la llibertat i la democràcia
Si no s’està a l’alçada, fem foc nou. Catalunya no pot quedar-se impàvida davant l’ofensiva espanyola que vol anorrear-nos definitivament.
RSS Feed
