El regim del 78, va establir una democràcia de nou estil. Les malifetes del regim franquista i genocida no pagarien preu. És faria un reconeixement a les nacionalitats històriques, Catalunya, Euskadi i Galicia. Els borbons quedaven reinstaurats per decisió de Franco, dels falangistes, dels comunistes, dels socialistes i dels nacionalistes perifèrics. I per donar-li cos, una Constitució que consagres la UNITAT d'Espanya, defensada pels militars constitucionalment. Aquest vegada no caldra un cop d'Estat militar feixista, serà constitucional.
L’any 1978 aprovada la Constitució espanyola pels espanyols, no pels catalans, bascos o gallecs, quedava constituït el nou i únic Estat espanyol amb el singular nom de Regne d’Espanya. Franco va liquidar la República del 31 amb el seu cop d’Estat militar i el regim del 78 també.
Un miracle. Franquistes, falangistes, comunistes, socialistes i separatistes autonomistes, units, engendraven el que seria la transició. Una democràcia d’enveja planetària, però que fa aigües com era de preveure, des de els temps del Tejero, dels GAL i de la corrupció endèmica del PP i PSOE. La del 3% és la xocolata del lloro.
Sembla que l’objectiu de la transició, dictadura a la democràcia singular espanyola, és basava amb la restitució de drets socials i històrics a regions i “nacionalitats”. Això si, sempre deixant clar que tot el poder romandria a Madrid, al Congres, font de la sobirania espanyola. Els Parlaments de les “nacionalitats” hi ho regions, serien merament decoratius o una concessió graciosa. Ahir eren els falangistes, fletxes, procuradors, militars, comissaris, governadors i adictes al regim els que xuclaven de la mamella. Avui són diputats i governs autonòmics. Tot per aparentar que som en un estat de dret democràtic.
Diem atípica, perquè quan un poble té un espai de representació, a Catalunya el Parlament, normalment els topalls polítics no existeixen i són les urnes amb els vots els qui decideixen les accions que Govern i Parlament duran a terme.
Doncs no. A Espanya la transició va imposar una Constitució atípica, on els pobles poden tenir Parlaments, però mai, insistim mai, poden discutir, legislar, aprovar lleis que superin la Constitució i les lleis orgàniques que s’aproven a Madrid. Són mers administradors. Aquesta és la trampa de la transició. Tot lligat i ben lligat i el poder polític i econòmic com sempre a Madrid.
Però la trampa és fins i tot més sibil·lina. Pots anar a eleccions. Pots presentar un programa que superi el marc polític espanyol, però el que no pots fer és complir amb el contracte popular si guanyes a les eleccions.
La democràcia espanyola té dos elements que la fan atípica. Un sol subjecte polític, l’espanyol, vulguis o no, i un entramat electoral i legal que només permet governar i legislar als de sempre.
És una democràcia que basa la seva existència legalista en negar la democràcia real. Tu pots guanyar les eleccions, tenir majoria absoluta, però mai podràs negociar cap sortida política ates que Espanya no reconeix que som altri subjecte polític al espanyol.
El dia que els més de dos milions de catalans diguin obertament que no volem ser espanyols, i que si lluitem per la independència, és per construir un País lluny de tot el franquisme espanyol, haurem fet un pas definitiu per demostrar als espanyols que el divorci és irreversible. Mentrestant el que tindrem serà el que tenim ara o potser un altra 155 definitiu.
RSS Feed
