En Vicent Partal, director del digital Vilaweb.cat, i sense embuts ho diu amb total claredat. El 27 de Setembre seran unes eleccions on els eixos dreta i esquerra determinaran el resultat. Exactament com a Barcelona.
Vol dir sense por a equivocar-nos que la independència de Catalunya hi ho el seu procés, passen ha ser secundaris. Són els fets els que ens determinen dir i afirmar el que diem. ERC que vol la independència, s’aliarà, gairebé segur amb els socialistes i els d’iniciativa, contraris a la independència de Catalunya, per fer fora, hi ho impedir, que l’Alcalde Albiol torni ha ser batlle de Badalona. A priori l’aposta ideològica de confrontació entre dreta i esquerra té certa lògica. El problema sobrevé quan ideologia i país queden enfrontats.
A Barcelona, l’escenari és exactament el contrari. Fins i tot l’esquerra nacionalista sembla que està més a prop de l’estratègia espanyola - matar CDC i els seus líders - que no pas de sumar per la independència.
Anant al que volíem, farem les nostres elucubracions, que intentarem siguin un reflexa del que hores d’ara tenim en l’obra dels interessos que suren per sobre d’un patriotisme inexistent o tan difuminat que no compta.
Tres candidatures és preveuen, i seran les que desfermaran la lluita per la Presidència de la Generalitat, que no de la República catalana. Els socialistes del PSOE i la dreta espanyola del PP i Ciutadans no compten. A no ser que PSOE + PP + Ciutadans és col·liguin.
Una candidatura serà la que proposi el President Mas, que ens ensumem la vol de país, transversal i sense hipoteques de cap tipus. Ni politiques, ni judicials ni “ideològiques”. Si el President Mas, CDC i UDC si ja estan posicionats definitivament a favor del procés, desenvolupen la seva proposta del 25 de Novembre del 2014, creiem que serà la llista guanyadora, sobre tot perquè els resultats d’aquestes municipals avalen que han guanyat els seus tot i anar amb UDC sense definir-se i la llosa de la corrupció que Pujol va posar a la taula i que tothom ha utilitzat per laminar-los. Sense oblidar que la generositat en política sempre suma.
L’altra serà la de ERC i els rebotats del socialisme i alguna marca blanca que s’inventin. ERC sap que no pot fer coalició amb aquells que situen el dret a decidir, autodeterminació, a Espanya i una hipotètica nova transició. Fer-ho a l’àrea Metropolitana potser els penalitzaria poc o gens però a la resta del territori seria la seva fi. ERC vol ser el pal de paller de l’esquerra pro independència i per això en el discurs seu predomina per damunt d’altres qüestions lo social. Fins i tot ara desmentint proclames de fa més dos anys on és deia que si tenia que decidir entre lo social i País primer País, Oriol Junqueras primeres declaracions desprès de ser elegit com president de ERC. (Hemeroteca dixit.) La candidatura de ERC serà la de l’Oriol Junqueras, que vol ni més ni menys ser el proper President de la Generalitat. Queda clar que un les vol plebiscitàries, en Mas, i en Junqueras les vol presidencialistes.
La tercera i potser més complexa és la que segur encapçalarà la monja benedictina Teresa Forcades, lluitadora contra les farmacèutiques multinacionals. Una lluitadora a imatge i semblança de la Ada Colau i d’un perfil ideològic, que admet sense dir-ho una certa transversalitat. La candidatura a Barcelona que ha fet possible la victòria de la Colau, demostra irrefutablement aquest fet. La previsió és conformar una candidatura amb els mateixos actors que a Barcelona i fer possible que el procés s’ajusti a nous paràmetres politics. Ras i curt, un nou rumb amb dos objectius; fotra al President Mas i la seva candidatura i aparcant el dret a decidir fins que al Congrés espanyol habitin altres majories.
Dur i complexa serà el paper d’una de les organitzacions de la societat civil més important dels darrers 300 anys, la Assembla Nacional Catalana que haurà d’escometre aquets propers quatre mesos.
Una Llista de País ho hagués fet senzill i sobre tot hauria concentrat tots els esforços a favor del procés i d’un plebiscit indiscutible a nivell intern i extern. Ara sobre el resultat del 27 de Setembre, independentment de quina candidatura guanyi, el que tenim, són més incerteses que altra cosa. Anirà bé que Junqueras guanyi pel procés. Anirà bé que el President Mas guanyi però perdent respecte a les darreres eleccions. Ens anirà be que la suma de Mas i Junqueras siguin majoritaris però no tinguin la moria absoluta.
La pregunta, no per senzilla i obvia, que cal fer-nos és: que farà la ANC quan comenci el ball de bastons entre el que vol representar Artur Mas i l’Oriol Junqueras i arribi a un paroxisme esperpèntic? Demanarà a la ciutadania que trií utilitzant els daus. La ANC entrarà inevitablement en el seu procés intern de contradicció permanent. Per qui demana el vot per la “dreta o per l’esquerra”. Farà campanya i com la farà. “Estima dues dones a l’hora i no estat boig és el que te. La ANC no és un partit, tampoc ho pot ser per decisió dels seus socis i ara, i de cara al 27 el moment és dels partits, amb Llista de País o amb paraigües. Per tant el més aconsellable i per evitat confrontacions i mals entesos, seria que la ANC prengués la decisió més sabia i més patriòtica, apartar-se d’aquest procés, que uns el volen plebiscitari i d’altres presidencialista.
RSS Feed
