Jo no m’estimo Espanya, ni mai l’estimaré. Espanya és sinònim de crueltat, de centralisme exacerbat, d’imposició, de dictadures innombrables i d’una monarquia absolutista vividora de privilegis ancestrals.
Espanya, és el títol d’una historia començada per les elits dominants del segle XVII. Aquesta sempre va ser conformada per castellans, catalans, bascos i gallecs. Eren els que tenien tot el poder, que bàsicament era militar. Al llarg dels anys aquestes elits, és van transformar en una casta, on empresaris, banques, funcionaris i famílies riques feien pinya i defensaven el seu estatus quo.
Tothom sap, ho hauria de saber, que davant les qüestions emocionals, cap poder pot imposar realitats distintes. És l’evolució natural la que permet fer canvis sense que l’emoció sigui l’element determinant. Al llarg de la historia de la humanitat, sabem de pobles i d’imperis que varen regir i que ara ni existeixen. També en tenim com els jueus que gracies a la seva tenacitat emocional, i després de més de 2000 anys finalment són lliures i són un estat. Perseguir-los, exterminar-los, voler integrar-los, en cap cas ha impedit una realitat emocional convertida en un país, Israel.
Quan la dèria de la casta espanyola ha consistit en crear permanentment condicions d’espanyolització, prenent com base la historia i la llengua castellana, el que feien era cavar la seva pròpia tomba. Voler modificar realitats a la força, només crea odis, rancúnies i venjances.
El 1978, va ser la darrera operació de la casta espanyola per convertir la península amb un estat espanyol, amb un sol país Espanya i amb una sola llengua, el castellà predominant a Espanya i única en el concert internacional.
És la seva mateixa estultícia i prepotència, que els ha impedit veure que som en altres temps. La casta espanyola, propietària de tots els poders institucionals de l’estat espanyol, dirigida per las grans famílies i banquers, han pensat que podrien fer tres coses; Mantenir el seu estatus pels segles dels segles, acabar la seva reconquesta peninsular, i acabar de construir la Espanya monolítica que els seus avantpassats ja van voler.
No és possible cap tercera via, ni quarta, ni quinta...senzillament perquè ells només volen la via única, la de Espanya i aquest és el fons i mare de tots els problemes. Voler reconvertir castellans, catalans, gallecs i bascos en espanyols. Ha estat la dèria amb la que han invertit més recursos i temps i tot i així, la realitat catalana, la basca i ara comença altra cop la gallega, són una realitat punyent i plena de dignitat. La realitat és inalterable i els fets donen i treuen raó i voler en aquests temps amagar que existeixen ciutadans a la península que només volen ser el que són emocionalment, és no entendre que la solució a realitats diferents passa per construir-ne de noves.
Entendre’ns els pobles que conformen la realitat peninsular, seria extraordinari i és possible, amb altres termes clar. Castellans, catalans, gallecs i bascos, donant-nos les mans per construir una nova realitat política, on ningú sigui millor ni pitjor. Quatre estats lliures, que decideixin lliurement que volen ser i que volen fer amb el seu futur, segur que facilitarien acords que també serien extraordinaris, fins i tot, i ara si, podríem començar ha construir un nou model polític supranacional. Consagrar la llibertat per decidir futurs, segur que permetria construir la més gran entesa dels pobles de la península.
Cal però, aconseguir que la resta de pobles que integren la península facin la seva reconversió i que manifestin orgull i dignitat per ser castellans, o gallecs o bascos com ho estem fen ara els catalans. Ara però, els catalans hem de continuar fen pedagogia, però en cap cas perquè ens entenguin, sinó perquè vegin que la nostra llibertat és la seva. Ser solidaris amb els diversos pobles de la península ens agrada, respectar les seva identitat també i ser respectuosos amb el que vulguin decidir encara més.
L’única transició possible efectiva és passar d’un estat espanyol que només representa la casta i els seus, a una península Iberica on els seus pobles visquin en llibertat per decidir el present i el futur.
Un estat castellà, un estat català, un estat gallec i un de basc, haurien de tenir la capacitat de construir un futur d’enteses, amb un estat espanyol que vol anorrear les realitats diverses, tenim el conflicte permanent assegurat. Potser ja és hora de que tothom és posi en marxa. Els catalans serem els primers.
RSS Feed
