De fet, quan en Duran, la Camacho, el Rivera o en Navarro és manifesten unionistes, federalistes o “con federalistes”(una confederació és una federació d’estats), el que volen dir és que són espanyols i que el poble i la nació catalana no existeix. A banda matisos i sense por a cansar-me i cansar-vos, aquest personatges són el mateix i volen el mateix. Construir una Espanya amb espanyols com únic subjecte jurídic, com volia Franco, tots els borbons i ara el PP i PSOE.
Res els farà canviar. Ni volen ni poden. Fer-ho modificaria substancialment el seu “modus vivendi” i els que manen de debò, tot i que puguis existir una remota possibilitat, ho impedirien.
Quan el costum és decidir-ho tot, quan el costum és no donar explicacions, quan el costum és instaurar la picaresca com mètode de funcionament, quan no és té cap interès en separar els poders de l’estat, podem afirmar el que dèiem, ni volen ni poden ni tenen cap interès en fer el contrari.
No fa pas gaire ens insultaven i ho continuen fent. Intolerants, nazis, identitaris eixelebrats, aventurers sense rumb. Un grapat de mots per definir als que volem la independència. Independentistes eventuals. Després en parlen de negociar, això si, dins del marc de la constitució espanyola i les seves lleis. Quan existeix la remota possibilitat de que poden perdre, Espanya i els seus a més d’actuar amb deslleialtat fan trampes.
Saber en política que tens adversaris i que tothom vol guanyar per poder governar és elemental. Fer-ho en termes democràtics és el que hem aconseguit a Europa després de dues guerres mundials. Espanya, però marca la diferencia, com la ex antiga Unió Soviètica o Iugoslàvia. Ells és negaven al desmembrament de la seva gran ”nació”. De fet la lluita política entre Catalunya i Espanya, o l’estat espanyol segons convingui, esdevé una lluita per construir futurs diferents. Catalunya no vol emmirallar-se més ni tenir com model de referència Espanya.
Ara la lluita no és tant per un model social i polític concret, ara la qüestió és construir un nou estat i fer-ho voldrà dir que els nous ciutadans d’un país nou, amb passaport nou, hauran de triar quin futur volen. El que si que esta quedant clar és que el model que ens ofereix Espanya ni ens convé ni ens agrada i aquest és el gran repte pels unionistes, demostrar que Espanya és atractiva i que ens val la pena formar-hi part. Cal insistir, de moment no només no ens ofereixen cap atractiu, sinó tot el contrari. És obvi que la majoria de catalans s’han reconvertit, d’autonomistes, federalistes i con federalistes, han passat ha ser independentistes de forma gradual, si és vol, i qui ho aconseguit han estat els espanyols. La resposta als intents d’espanyolització, per construir una nació sense sentiments i virtual, ho ha fet possible.
Defensar com ho fan els unionistes espanyols fincats a Catalunya, sense més arguments que el de ser i formar part d’una “nació Mil·lenària”, són arguments que la ciutadania de Catalunya no compra. Ara els catalans saben, perquè estan informats quin és el tracte que rebem, saben que menteixen i saben que volen continuar decidint-ho tot des de Madrid com sempre. El seu temps s’esgota i el nostre el dels demòcrates està surant i cada dia amb més força.
RSS Feed
