El mar de corrupció i fangar del Estat espanyol conceptualment no està afectant al fet de que els màxims corruptors és mantinguin i controlin el poder polític. Fins i tot els demòcrates espanyols davant el que avui fa i representa Espanya callen, o si més no, són incapaços d’articular propostes democràtiques i justes. Han assumit que Espanya no és pot trencar malgrat la corrupció i la utilització partidista dels poders del Estat.
Espanya i el seu Estat mai ha estat roja. Ni quan els períodes republicans. Tant mateix és conegut que molts espanyols a força d’anys han incorporat en el seu ADN que Espanya és nació única i que amb els castellà ni ha prou. Per fer-ho possible la successió de governs espanyols han gastat ingents recursos. Ahir amb pecetes i avui amb euros.
Catalunya emprenedora, generadora de recursos i sobre tot capdavantera internacional en relacions solidaries i adaptacions progressistes. Qualsevol Estat hagués mimat, cuidat i fins i tot algunes vegades premiat, a una “regió” que disposes d’una capacitat de treball, inclusió i ganes de millorar sempre el futur que molts desitjarien i no fan o no poden.
De res ens han servit les apostes per reformar, canviar i millorar l’Estat espanyol. De base i de mena em xocat amb el perquè de tot plegat. Els espanyols castellanitzats sempre ha volgut acabar el que va iniciar Felip V, construir la “Nació gran”, m’entres que els catalans volíem enteses de respecte que sempre van ser apaivagades amb les armes.
A dia d’avui, i els fets i les dades són les que són, tothom que vol saber-ho sap que Catalunya exerceix una solidaritat “imposada” excessiva. Segur que ho pot fer per la seva solidesa industrial i treballadora. El que no s’entén és que l’Estat practiqui la gasiveria general al territori que més aporta a les arques del Estat.
Infraestructures de principis del segle passat. Potser amb un AVE deficient és creuen que ja han complert. Trens que no van ni amb pedals. Connexions ferroviàries amb els pols industrials gairebé inexistents. Peatges sense límits als patidors contribuents. Catalunya que ho dona tot, no rep ni les morralles. En fi, Madrid ho decideix tot i segur que no ens equivoquem si diem que mai ho fan a favor de Catalunya. Una historia que porta més de tres segles a prova de terratrèmols.
Va ser Aznar qui va dir; “Antes se rompera Catalunya que España”. Només li calia afegir que s’utilitzarien tots els mitjans, legals i il·legals. Tot dit i tot clar. Abans la destruirem, l’arrasarem, l’aniquilarem, això si l’exprimirem fins el final, abans que Catalunya algun dia sigui lliure i amb capacitat de decidir el present i futur.
Ho volen fer perquè som de la seva propietat. Ho poden fer si ens atenem a la historia. Només els temps actuals i els demòcrates impediran que aquest cop se’n surtin.
Avui aplicar la sentencia castissa de que “la mate porqué era mia” només te un inconvenient, els catalans per fi hem entès que la concòrdia amb Espanya només serà possible des de la mateixa posició d’Estat. Deu ser per això l’atalavament i les amenaces constants. De Estat a Estat no hi ha espai per la imposició, tot acord esdevé després d’una negociació. Per evitar-ho la seva màxima és destruir.
RSS Feed
