Deuen ser els més de 300 anys sota la bota castellana i ara espanyola, que ens comportem com autèntics mesells. La repressió, física i mental han estat tant besties, per la seva continuïtat en el temps, que fins i tot el nazisme sembla “un jocs de nens”.
En diuen educació. Que correctes aquests catalanets. Anar a Catalunya on tothom entèn el castellà, vol dir que a Espanya no cal aprendre el català. Ras i curt, el castellà és la llengua dominant i volgut o no la llengua catalana té els dies comptats si finalment no som Estat.
Avui, ahir i dema, defensar la nostra llengua ha de ser un fet patriòtic. Defensar-la però, i per molt que ens hi juguem hauria de ser d’una militància a proba de bombes, també pels professionals de la comunicació.
És inadmissible, que vinguin a Catalunya, que se’ls entrevisti a Catalunya, i que nosaltres els catalans renunciem a la nostra llengua. No demanem allò tant elemental, que ens contestin en català, només que ens entenguin. El que demanem és que ens respectin i que si ens consideren espanyols és amb la nostra catalanitat, mai amb la nostra renuncia. De fet sabem que és una petició inaplicable, d’aquí que vulguem marxar d’un Estat nació que sempre ens ha volgut anorrear com a poble i en totes i cada una de les seves vessants.
No és educació és vassallatge. No és educació és renuncia. No és educació senzillament és admetre que som Espanya i a Espanya només és parla el castellà.
RSS Feed
