Temps ençà las negociacions no existien. Tot depenia de les forces armades que un tenia per guanyar i imposar. Aquesta era la màxima; “el més fort s’imposava al dèbil”. Els temps però anaven equilibrant les forces i davant d’un empat o previsions de sortir escaldat és negociaven les condicions de pau. Això si, sempre que les forces ho permetessin entenen que l’empat existia. Els mes forts sempre imposen, com és i, serà la rendició que de vegades és de venjança, humiliació i poques vegades de generositat.
Catalunya respecte Espanya i el seu Estat és la part dèbil i que des de el 1714 s’hagi perdut qualsevol confrontació ens deixa en una posició de debilitat a l’hora d’encetar qualsevol negociació sigui pel que sigui. Fins i tot per millorar competències i l’Estatut.
Semblava però que les condicions de sotmeti-me’n podien rebre i proporcionar-nos als catalans una posició impensable no fa gaire per establir per primer cop una negociació de tu a tu. Hem de dir que ara ja no som al segle XIX ni XX i que Espanya forma part de la UE i d’un munt de tractats internacionals on els drets individuals i col·lectius imperen.
Espanya i el seu Estat, de base franquista, gracies a la transició modèlica del 78, per la seva integració a l’OTAN i per aprovar una llei d’amnistia, semblava que feia feliços als poders fàctics del moment. Un nou Estat a la cassola capitalista.
Espanya i el seu Estat, com no podia ser d’altra forma, va continuar amb els seus despropòsits. Mal govern, corrupció generalitzada, afavorir als empresaris franquistes de base comissionista, sindicats subvencionats institucionalment, conformació d’un nou repartiment autonòmic per endollar als fidels al regim del 78, terrorisme d’Estat, desplegament de serveis sense cap proposta industrial i social, un ensenyament divorciat entre la practica i la investigació. Finalment un Estat que lidera l’atur general i juvenil de la UE.
És veia venir Espanya i el seu Estat amb la seva aparença de ser un estat de dret, on les qüestions socials eren prioritàries, va necessitar d’un primer rescat. Mes de 64.000 milions d’euros que no van ser pels aturats, ni per crear feina, van ser pels bancs. Diners que s’havien de retornar i que dels quals només s’han retornat uns 5.000 milions. Espanya va deixar clar, altra cop, que no és un soci respectable i complidor.
Aquest fet és l’iniciï d’un declivi anunciat. Només ens calia als catalans aprofitar-ho com eina de negociació. I si, ho varem fer amb un Referèndum unilateral. La resposta espanyola va suposar un desprestigi i unes creixents simpaties internacionals. Els demòcrates no podien donar suport a les atrocitats espanyoles pel sol fet de posar urnes i votar.
La justícia espanyola no ha fet res més que aprofundir amb el descrèdit que ja té Espanya, el borbó i el seu Estat. Descrèdit compartit entre les esquerres i dretes espanyoles. Mentrestant Catalunya amb els presos politics, exiliats i guanyant elecció rere elecció anàvem enfortint la posició negociadora.
Que ningú en tingui dubtes, les victòries judicials i jurídiques a la UE, més un Referèndum executat ens donava una posició de força per negociar amb Espanya. Guanyar les eleccions també. Això era el que estreteges demòcrates pensaven que podia passar. Doncs no.
Oriol Junqueras amb la seva carta epistolar ens ha deixat de cop sense cap poder estratègic per negociar. Nosaltres avui afirmem que tot plegat és un pacte amb l’objectiu de liquidar l’estratègia del MHP Puigdemont que tant mal fa al “Gobierno de España” i al seu Estat.
Per acabar-ho d’adobar el poca pena del Jordi Sánchez surt dient-nos que l’1 d’octubre només era per pressionar i negociar en cap cas per implementar la República. No és pot ser més tanoca.
Amb el govern actual més les missives del Junqueras i Sánchez, acabem de perdre la posició de força que teníem. Ara tota la te el “Gobierno de Espanya” i la dreta espanyola. Fins i tot ara potser ni l’indult tindran. Una baixada de pantalons que deixa la repressió espanyola contra Catalunya i catalans intacte. De traca i mocador. Renunciar a l’acció exterior, al referèndum fet, a que tenim tot el dret a decidir, que un possible indult no arregla la repressió actual i venidora i dir-nos que els nostres botxins són d’esquerres i progressistes, directament és de tarats o venuts. Igual no saben que si els treballadors renuncien a la vaga ja no els hi queda res com pasició de força a l'hora de negociar.
RSS Feed
