ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LA NOVA CASTA D'ARREL "REPUBLICANA I D'ESQUERRES"

8/4/2021

0 Comments

 
Picture

Deixant a banda el curt regnat de la II República i les batusses que els revolucionaris d’esquerres espanyols van intercanviar entre ells, sense guerra, durant i després, Franco va fer un cop militar des de l’estat espanyol i la guerra que va guanyar amb l’ajut dels nazis alemanys i feixistes italians.

Voldran disfressar-ho com vulguin, però si el borbó és rei i cap d’estat de la ma de Franco, si els militars, inclosos la guàrdia mora, culpables d’assassinats, violacions, tortures i accions de rapinya, no han pagat preu i han continuat als seus llocs, si els jutges militars i civils que van donar patina de legalitat, van continuar als seus llocs dins el “nou regim”, si l’Església continua tenint els seus privilegis, si tot el poder polític, militar, policial, judicial i econòmic continua instal·lat a Madrid, si encara son vigents lleis franquistes, si quan convé la farsa autonomista deixa de reeixir, la conclusió és que el franquisme és ven viu.

La reflexió a fer-nos és, com potser que rodejats d’Estats democràtics, Franco i el seu llegat s’han imposat i han fet possible que avui el regim franquista no estigui qüestionat com tampoc la monarquia dels borbons, que te, per ordre de Franco el comandament general sobre les forces armades.

Com és possible que des de l’exili cap partit d’esquerres, ni els nacionalistes perifèrics, ni sindicat de classe hagin estat incapaços  de fer trontollar la dictadura franquista.

Avui la fundació Franco és legal i rep subvencions publiques. Avui als torturadors i assassins franquistes se’ls condecora i reben millores salarials. Avui als tacats de sang directa o indirectament encara se’ls promociona. Avui, segle XXI als represaliats del franquisme, encara no se’ls ha restituït, deixant sense efecte les condemnes franquistes, amb honors d’Estat i, tot el que va ser furtat. Avui Espanya i el seu Estat continuen treballant per la “España una y grande” i amb una sola llengua, el castellà.

No només van ser els exiliats espanyols, anomenats republicans espanyols, per amagar les seves procedències històriques els que no va fer res per acabar amb Franco. Els nacionalistes perifèrics com els de Catalunya tampoc. Be els catalans van decidir que mantenint un President al exili en tenien prou. Irla, President desprès de Lluis Companys, assassinat pels militars espanyols franquistes i Tarradellas eren l’oposició al regim sense cap altra compromís que Franco fes el que fan els dictadors i esperant que el regim moris d’acord el context internacional. Franco va morir al llit hi ara si que podem constatar que ho v deixar tot lligat.

I vet aquí com l’evolució, que sempre és transformadora, ens ha deixat, el que ja sense por a equivocar-nos, anomenarem la nova casta.

ER celebrava aquest 17 de març passat el 90 aniversari de la seva constitució com partit. El resultat de la seva tasca pedagògica organitzada és obvia. Ni Catalunya és d’esquerres, ni republicana ni lliure. Avui Catalunya és una regió espanyola amb una certa capacitat de gestió com comunitat autònoma d’acord la legalitat espanyola.

Qualsevol empresa que desprès de 90 anys no aconseguís cap dels seus objectius, faria temps que hauria fet fallida. De fet l’historial de fallida és tant greu que el més normal seria que des de fa 82 anys ER hauria d’haver presentat la seva liquidació i si calgués, que si, i si existissin patriotes disposats haver fet i construït una nova proposta d’acord el nou context que el triomf franquista va imposar.

ER va ser incapaç de mantenir la proclamació de la República catalana, l’Abril del 1931, dins la Confederació de Repúbliques Ibèriques.

ER va ser incapaç de defensar la proclamació del Estat català dins La República espanyola, tenint com President Lluis Companys.

ER i des de l’exili és incapaç de preparar cap acció per evitar la detenció, judici militar franquista i posterior afusellament de Lluis Companys.

ER amb la responsabilitat plena per defensar Catalunya de les ordes feixistes, perd, i Franco guanya. Al respecte hem d’admetre que gracies als quinta columnistes, les guerres internes entres les esquerres a Catalunya, perdre la guerra era un fet cantat.

ER durant la dictadura, l’única feina per mantenir la confrontació amb el franquisme, és limita a preservar la institució de la Generalitat, amb una continuïtat Presidencial. El més trist és que La Generalitat és una institució graciable de la República espanyola.

ER l’any 1975 pacta amb el franquisme, sense altra cosa que el seu reconeixement com partit, l’arribada de Tarradellas, ara Marqués dels borbons, i la posada en marxa d’una Generalitat provisional fins que no s’aprovi la nova Constitució espanyola que legitimarà la Espanya franquista.

ER de forma vergonyosa és, creiem el darrer partit a legalitzar i a les primeres eleccions, 1977, ha de fer coalició amb el “Partido del Trabajo Espanyol” (PTE). Surt escollit només Heribert Barrera.

ER internament i sense cap força territorial pateix la primera divisió interna entre els del Casal Bonavista i la gent del Barrera. La lluita és per tenir la representació legal i legitima de ERC. El sector independentista, de Macià, Cassanelles, Viadiu, JM Poblet, V. Torres, J. Fornàs perden la partida i Barrera guanya. Igual té a veure el pacte de ER i Tarradellas amb l’Estat espanyol.

ER és mante en posicions pactistes i la defensa dels drets universals, però sense aprovar als seus congressos clarament el seu posicionament per la independència de Catalunya. Fet que passaria per primer cop al 1987 amb Angel Colom i Carod Rovira.

ER desprès de 72 anys forma part de dos govern en forma de coalició entre els socialistes i els comunistes de l’època (ER+PSC+ICV). Descavalcar CiU del poder autonòmic, va ser l’objectiu. A l’hora s’iniciava una lluita soterrada per l’hegemonia entre les esquerres i el nacionalisme a Catalunya.

ER per fi, forma part d’una coalició JxSi netament independentista. La confrontació dretes esquerra, de moment i desprès de la sentencia sobre l’Estatut pel TC queda aparcada.

ER i desprès de tots els successos del 2017, modifica la seva estratègia i renuncia a qualsevol proposta d’unitat per l’objectiu i per defensar-nos del Estat espanyol.

ER i sense el més mínim pudor, pel sols fet de dir-se d’esquerres ajuda a investir a un pretès socialista cooresponsable del 155 i més tard li aprova uns pressupostos generals en el que Catalunya surt com sempre malparada.

ER desprès de les eleccions imposades pel 155 i que va deixar clar que la unitat no formava part dels seus valor queda per darrera de JxCat. JxCat, valedor de la unitat, no fa altra cosa que pactar i tractar com igual a ER pactant la mesa del Parlament i Govern com si haguessin obtingut el mateix resultat electoral (JxCat 34 escons, ER 32 escons).

ER, avui i, desprès de les eleccions del 14 F, on tampoc hem practicat la unitat i amb 33 escons per ER i 32, ER no està practicant, ni la mateixa generositat que Junts ni la mateixa estratègia per aconseguir la independència. Fins i tot les indicacions publiques estan més a prop d’un rebuig, que de posar-nos d’acord per anar a totes donat el resultat electoral.

Sembla que ER, ve els que maneguen la direcció, com si la seva pretensió única, fos fer el partit cada any més gran, amb més col·locats i més seguidors per col·locar-ne quan el director d’orquestra tingui a be.

Així és constitueixen les castes. Primer el grup és una necessitat política amb arguments politics i socials. Després tenir les comoditats i oportunitats d’una vida tranqui-la i sense esforços. I més tard el càlcul per garantir la continuïtat dels seus privilegis que només depèn del suport dels acòlits sectaris. Aquesta evolució és el principi i fa possible amb el temps el sorgiment d’una nova casta.

La nova casta no sorgeix de la ideologia capitalista, ve de la seva utilització i d’una proposta aparentment combativa contra el sistema capitalista que mai és volguda ni transformada, al contrari és la casta que te molt clar que amb el capitalisme i fen veure que és lluita contra ell, és com millor és viu.
​
Avui les direccions de ER i PSOE son la nova casta condicionades per mantenir els privilegis partidistes sense fer cap revolució social i supeditats als poders de sempre; l’economia i el fusell.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.