Deixant a banda el curt regnat de la II República i les batusses que els revolucionaris d’esquerres espanyols van intercanviar entre ells, sense guerra, durant i després, Franco va fer un cop militar des de l’estat espanyol i la guerra que va guanyar amb l’ajut dels nazis alemanys i feixistes italians.
Voldran disfressar-ho com vulguin, però si el borbó és rei i cap d’estat de la ma de Franco, si els militars, inclosos la guàrdia mora, culpables d’assassinats, violacions, tortures i accions de rapinya, no han pagat preu i han continuat als seus llocs, si els jutges militars i civils que van donar patina de legalitat, van continuar als seus llocs dins el “nou regim”, si l’Església continua tenint els seus privilegis, si tot el poder polític, militar, policial, judicial i econòmic continua instal·lat a Madrid, si encara son vigents lleis franquistes, si quan convé la farsa autonomista deixa de reeixir, la conclusió és que el franquisme és ven viu.
La reflexió a fer-nos és, com potser que rodejats d’Estats democràtics, Franco i el seu llegat s’han imposat i han fet possible que avui el regim franquista no estigui qüestionat com tampoc la monarquia dels borbons, que te, per ordre de Franco el comandament general sobre les forces armades.
Com és possible que des de l’exili cap partit d’esquerres, ni els nacionalistes perifèrics, ni sindicat de classe hagin estat incapaços de fer trontollar la dictadura franquista.
Avui la fundació Franco és legal i rep subvencions publiques. Avui als torturadors i assassins franquistes se’ls condecora i reben millores salarials. Avui als tacats de sang directa o indirectament encara se’ls promociona. Avui, segle XXI als represaliats del franquisme, encara no se’ls ha restituït, deixant sense efecte les condemnes franquistes, amb honors d’Estat i, tot el que va ser furtat. Avui Espanya i el seu Estat continuen treballant per la “España una y grande” i amb una sola llengua, el castellà.
No només van ser els exiliats espanyols, anomenats republicans espanyols, per amagar les seves procedències històriques els que no va fer res per acabar amb Franco. Els nacionalistes perifèrics com els de Catalunya tampoc. Be els catalans van decidir que mantenint un President al exili en tenien prou. Irla, President desprès de Lluis Companys, assassinat pels militars espanyols franquistes i Tarradellas eren l’oposició al regim sense cap altra compromís que Franco fes el que fan els dictadors i esperant que el regim moris d’acord el context internacional. Franco va morir al llit hi ara si que podem constatar que ho v deixar tot lligat.
I vet aquí com l’evolució, que sempre és transformadora, ens ha deixat, el que ja sense por a equivocar-nos, anomenarem la nova casta.
ER celebrava aquest 17 de març passat el 90 aniversari de la seva constitució com partit. El resultat de la seva tasca pedagògica organitzada és obvia. Ni Catalunya és d’esquerres, ni republicana ni lliure. Avui Catalunya és una regió espanyola amb una certa capacitat de gestió com comunitat autònoma d’acord la legalitat espanyola.
Qualsevol empresa que desprès de 90 anys no aconseguís cap dels seus objectius, faria temps que hauria fet fallida. De fet l’historial de fallida és tant greu que el més normal seria que des de fa 82 anys ER hauria d’haver presentat la seva liquidació i si calgués, que si, i si existissin patriotes disposats haver fet i construït una nova proposta d’acord el nou context que el triomf franquista va imposar.
ER va ser incapaç de mantenir la proclamació de la República catalana, l’Abril del 1931, dins la Confederació de Repúbliques Ibèriques.
ER va ser incapaç de defensar la proclamació del Estat català dins La República espanyola, tenint com President Lluis Companys.
ER i des de l’exili és incapaç de preparar cap acció per evitar la detenció, judici militar franquista i posterior afusellament de Lluis Companys.
ER amb la responsabilitat plena per defensar Catalunya de les ordes feixistes, perd, i Franco guanya. Al respecte hem d’admetre que gracies als quinta columnistes, les guerres internes entres les esquerres a Catalunya, perdre la guerra era un fet cantat.
ER durant la dictadura, l’única feina per mantenir la confrontació amb el franquisme, és limita a preservar la institució de la Generalitat, amb una continuïtat Presidencial. El més trist és que La Generalitat és una institució graciable de la República espanyola.
ER l’any 1975 pacta amb el franquisme, sense altra cosa que el seu reconeixement com partit, l’arribada de Tarradellas, ara Marqués dels borbons, i la posada en marxa d’una Generalitat provisional fins que no s’aprovi la nova Constitució espanyola que legitimarà la Espanya franquista.
ER de forma vergonyosa és, creiem el darrer partit a legalitzar i a les primeres eleccions, 1977, ha de fer coalició amb el “Partido del Trabajo Espanyol” (PTE). Surt escollit només Heribert Barrera.
ER internament i sense cap força territorial pateix la primera divisió interna entre els del Casal Bonavista i la gent del Barrera. La lluita és per tenir la representació legal i legitima de ERC. El sector independentista, de Macià, Cassanelles, Viadiu, JM Poblet, V. Torres, J. Fornàs perden la partida i Barrera guanya. Igual té a veure el pacte de ER i Tarradellas amb l’Estat espanyol.
ER és mante en posicions pactistes i la defensa dels drets universals, però sense aprovar als seus congressos clarament el seu posicionament per la independència de Catalunya. Fet que passaria per primer cop al 1987 amb Angel Colom i Carod Rovira.
ER desprès de 72 anys forma part de dos govern en forma de coalició entre els socialistes i els comunistes de l’època (ER+PSC+ICV). Descavalcar CiU del poder autonòmic, va ser l’objectiu. A l’hora s’iniciava una lluita soterrada per l’hegemonia entre les esquerres i el nacionalisme a Catalunya.
ER per fi, forma part d’una coalició JxSi netament independentista. La confrontació dretes esquerra, de moment i desprès de la sentencia sobre l’Estatut pel TC queda aparcada.
ER i desprès de tots els successos del 2017, modifica la seva estratègia i renuncia a qualsevol proposta d’unitat per l’objectiu i per defensar-nos del Estat espanyol.
ER i sense el més mínim pudor, pel sols fet de dir-se d’esquerres ajuda a investir a un pretès socialista cooresponsable del 155 i més tard li aprova uns pressupostos generals en el que Catalunya surt com sempre malparada.
ER desprès de les eleccions imposades pel 155 i que va deixar clar que la unitat no formava part dels seus valor queda per darrera de JxCat. JxCat, valedor de la unitat, no fa altra cosa que pactar i tractar com igual a ER pactant la mesa del Parlament i Govern com si haguessin obtingut el mateix resultat electoral (JxCat 34 escons, ER 32 escons).
ER, avui i, desprès de les eleccions del 14 F, on tampoc hem practicat la unitat i amb 33 escons per ER i 32, ER no està practicant, ni la mateixa generositat que Junts ni la mateixa estratègia per aconseguir la independència. Fins i tot les indicacions publiques estan més a prop d’un rebuig, que de posar-nos d’acord per anar a totes donat el resultat electoral.
Sembla que ER, ve els que maneguen la direcció, com si la seva pretensió única, fos fer el partit cada any més gran, amb més col·locats i més seguidors per col·locar-ne quan el director d’orquestra tingui a be.
Així és constitueixen les castes. Primer el grup és una necessitat política amb arguments politics i socials. Després tenir les comoditats i oportunitats d’una vida tranqui-la i sense esforços. I més tard el càlcul per garantir la continuïtat dels seus privilegis que només depèn del suport dels acòlits sectaris. Aquesta evolució és el principi i fa possible amb el temps el sorgiment d’una nova casta.
La nova casta no sorgeix de la ideologia capitalista, ve de la seva utilització i d’una proposta aparentment combativa contra el sistema capitalista que mai és volguda ni transformada, al contrari és la casta que te molt clar que amb el capitalisme i fen veure que és lluita contra ell, és com millor és viu.
Avui les direccions de ER i PSOE son la nova casta condicionades per mantenir els privilegis partidistes sense fer cap revolució social i supeditats als poders de sempre; l’economia i el fusell.
RSS Feed
