No fa gaire, en el concert històric, les dones no només no tenien dret al vot, sinó que la societat dirigida pels homes las relegava a tasques domestiques o de segon ordre.
Les sufragistes al 1838 i amb el suport d’homes progressistes i demòcrates van guanyar la batalla d’un dret universal; una persona un vot, independentment del sexe.
Cap país democràtic a dia d’avui discuteix ni posa en dubta que els drets són iguals per tothom. De les obligacions en parlarem un altra dia. Home i dona a mesura que l’aprofundiment de la democràcia millora retallen les diferencies ancestrals. Matriarcals o patriarcals.
Demanar la paritat entre home i dona, directament és una fal·làcia. Un fet i no menor ho fa impossible, les dones són les que queden prenyades, les que durant uns nou mesos gaudeixen o pateixen d’un embaràs i són les que pareixen un nou humà. Els homes no.
Pot fer una dona el mateix que els homes? i tant. Pot fer l’home el mateix que una dona, a banda el relatiu a engendrar un nou ser humà, i tant.
A dia d’avui a la UE, en general, home i dona, ocupen llocs de treball impensables no fa gaire. Aquest fet determina i confirma que els dos sexes tenen exactament les mateixes capacitats en qualsevol dels àmbits de la societat, només ha calgut que les disposicions i les regles de joc ho reconeguessin.
Cal reconèixer que la dona encara pateix discriminacions. Les pateix perquè és dona i perquè no hem avançat culturalment i sobre tot perquè una certa “moralina” religiosa, encara a dia d’avui impregna al conjunt de la societat. Reconeixeu és indispensable per fer un futur sense discriminacions.
Ara be, hem d’acceptar que la solució és la paritat home dona? Creiem que no. És absurd proposar que les diferencies mentals sobre el paper de la dona és solventen amb la paritat. És solventen amb educació i cultura. Certament unes lleis i disposicions també ajuden.
Existia una proposta marxista que mai és va complir que deia “que tothom hauria de rebre segons les seves necessitats”. Afegir “segons les seves aptituds i capacitats” seria la quadratura del cercle.
Treballar per una paritat sense una base actitudinal i d’acord la màxima del que qui més sap, està preparat i pot generar valor afegit a la societat, és el camí pel desastre anunciat.
Homes i dones han de tenir el reconeixement global. Les diferencies no les posa ningú més que els homes, les dones i un entramat moral que sorgeix d’entusiastes de la vida, de la justícia, i del cristianisme. Això si amb unes dosis d’hipocresia per llogar-hi cadires.
No serà la paritat qui ho resolgui. Serà la cultura i la democràcia. Serà l’esforç conjunt d’homes i dones que lluiten per allò de que tothom té els mateixos drets. Ni les dones són “floreros”, ni els homes els màsters del Univers.
Que homes i dones tinguem diferencies físiques, no és cap raó per mantenir que les capacitats intel·lectuals i professionals no estiguin al mateix nivell. La solució com sempre és de voluntat i en aquest cas no passa per la paritat passa per la cultura i decisions politiques justes.
RSS Feed
