Josep M. Poblet va escriure “Vida i mort de Lluis Companys” (Editorial Pòrtic 1976). La va poder escriure perquè ell hi era. Companys tenia el seu cau polític al Partit Republicà Català. També hi eren Layret, Pinilla, Ventós i Noguer i Comet. Va ser Francesc Layret, advocat laboralista, qui va situar el discurs en termes autonomistes de forma clara i determinant la posició ideològica i política del grup:
“Cal dir el que es pensa i tot el que es pensa, agradi o no agradi a la gent, i és per aquest motiu que vull parlar amb absoluta diafanitat per a començar dient amb una prèvia declaració que jo no soc separatista. Si ho fos ho proclamaria i ho defensaria, però no ho soc, de manera que quan parlo del reconeixement de la nacionalitat catalana em refereixo al seu ple i absolut reconeixement polític, econòmic i administratiu, dintre de la República Federal espanyola”.
Francesc Layret va morir assassinat per un tal Fulgencio Ver alies el Mirete el 30 de Novembre del 1920.
Una Conferencia d’esquerres promoguda per Lluis Companys i amb una gran visió de País va permetre que el seu partit, Estat Català, federalistes catalans i un bon grapat de centres republicans, adonguessin llum al nou partit; Esquerra Republicana de Catalunya. Amb primera instancia, Macià com President i Companys, Marcel·lí Domingo i Jaume Aiguader com dirigents del partit. ERC esdevindria la candidatura de País guanyadora el 14 d’Abril del 1931.
Lluis Companys és va fer amb l’Ajuntament de Barcelona desprès del 14 d’Abril. Des de el balcó va proclamar la República espanyola. Aquí les seves paraules textuals:
“Poble de Barcelona! Els homes triomfants a les eleccions acabem de prendre possessió de l’Ajuntament i proclamem la República, que és el regim que havíem promès al poble”.
Companys va ser el primer en proclamar la República espanyola. Més tard a Saragossa i finalment a Madrid.
Francesc Macià s’adreça al Palau, ahir la Diputació, comminant al President de la Diputació, Maluquer i Viladot que abandoni la seva representació monàrquica donat que la voluntat popular que representa ha guanyat les eleccions.
Macià faria el gest patriòtic més extraordinari des de el 1714, proclamar la República Catalana, l’Estat Català dins de la Confederació de Repúbliques ibèriques i apresa al Capità General Eduardo Lopez Ochoa perquè lliuri el Govern Civil a Lluis Companys.
Francesc Macià situa el repte polític al límit. Revolució d’esquerres sense trencar els vells prototips nacionals espanyols és impossible. Vol trencament amb la monarquia i el que representa i al mateix temps fraternitat i solidaritat amb els pobles de la Península. Això si defensat que Catalunya te tot el dret a ser un Estat.
Dos dies duraria la República catalana. El govern de la República espanyola comprovant que a Catalunya el que s’instaurava era altra República, envia tres ministres a desllorigar el que pensaven que havia fet Macià. Un socialista Fernando de los Rios i Marcel-li Domingo, fill d’un guàrdia civil amic d’en Layret i Companys i Nicolau d’Olwer, regidor de Barcelona per la Lliga regionalista i diputat desprès per Acció republicana. Serien els encarregats de modificar i liquidar la República catalana.
La renuncia de Francesc Macià va ser possible perquè al si del ERC les posicions autonomistes i federalistes havien guanyat. Macià trobant-se en minoria només podia acceptar i com a mal menor una Generalitat amb un Estatut a negociar, el de Nuria i acceptar la legalitat republicana espanyola. Després Catalunya ha tingut el que ha tingut. Un Estatut de Nuria retallat, una guerra civil, quaranta anys de dictadura i ara una “Comunidad Autónoma de graciosa concesión borbónica”.
Això és historia i talment sembla que Joan Tarda no la conegui. Alguns hem tingut la gran sort de gaudir i escoltar relats meravellosos i tristos. Joan Casanovas, Joan Cassanelles, Victor Torres, Viadiu, J.M. Poblet, n’eren alguns dels que vaig conèixer, actors principals de l’època, i sempre arribaven a la mateixa conclusió: "Si Francesc Macià hagués pogut mantenir la República catalana, dues coses haguessin estat possibles, evitar la guerra civil i avui portar uns quants anys construint futur sense traves". Fins i tot Heribert Barrera, convençut federalista, va acabar admeten que l'única via és la independència.
Qui digui que els catalans no hem col·laborat, intentat i donant-ho tot per reformar i construir un Estat on tothom si sentis còmode, directament menteix.
Espanya no és reformable i la transició i el regim del 78 n’és la mostra. Si, potser fan veure que s’han adaptat als nou temps, però la corrupció dinàstica i política, l’eterna construcció d’un Estat radial, la consolidació d’un Estat monolític adobat amb una Constitució que ho lliga tot, i des de ara quan votem i qui pot ser i qui no el nostre President, són la prova del 9.
Clar que necessitem eixamplar-nos, però per ser més demòcrates, més solidaris, més lliures. Clar que a Catalunya tenim socialistes demòcrates i àcrates i també els que no tenen ideologia i com no comunistes que segur s’oposen al que ens ofereix Espanya i busquen com canviar les coses. De debò pots creure que l’Iceta o l’Illa, o la Granados, o el Domènech o la Colau, que si que són capaços de deixar governar al Rajoy però és conjuren per evitar que ho faci Carles Puigdemont ens hem d’eixamplar. És amb aquesta gent que diu que aquí només hi ha sobirania espanyola. És amb aquesta gent que calla quan Madrid ens insulta, retalla i incompleix. És amb aquesta gent que vols fer via. Tu podràs fer via amb ells i “buenu pos adios”, però no ens vulguis vendre la píndola esquerranosa que ja varem tastar amb els vostres dos tripartits amb “Dragon Kan” inclos.
RSS Feed
