El temps d’un Estat i d’una nació única per la Península Iberica s’ha esgotat. Pretendre que unes lleis de base poc democràtica i una Constitució tutelada per l’exèrcit franquista, siguin el far etern, hores d’ara comença a ser una quimera.
Casaments, conquestes i pactes miserables, van suposar i condicionar l’iniciï per la construcció de la Espanya gran i lliure. Dictadors imposats i dictadors victoriosos, han imposat a sang i fetge el concepte unitari d’una nació i d’una sobirania.
L’època feudal amb regnes diferents i distanciats, van donar pas a un nou poder, el de Castella. Com va succeir és prou complexa com per fer-ne una tesis. Castella va imposar els principis de la unitat territorial, el de la cultura amb els Decrets de Nova Planta a Catalunya i més tard Castella substitueix la brama provincial dels castellans, catalans, gallecs i bascos per una nova identitat nacional, “l’espanyol”.
Els poders, tots, politics, econòmics, eclesiàstics i institucionals, han treballat incansablement per substituir identitats variades per una de sola, amb una única historia i una única llengua. Construir destruint. Aquesta ha estat la màxima dels borbons i dels seus acòlits.
La segona República espanyola i la proclamació de la República catalana per Macià, varen ser la primera intentona clara de refundació d’Espanya. Els pobles de la Península encara no estaven preparats per assolir-la i les castes dominants van guanyar la partida. El context sociopolític revolucionari i comunista de l’època no és que ajudes ens al contrari. Franco continua al poder bàsicament per una guerra freda internacional i pel seu anticomunisme.
Ara però, el context europeu i internacional ha canviat, i aquest fet ha fet possible, malgrat l’oposició obstinada dels que voldrien retornar als vells temps, que la democràcia s’imposi.
Castella vol imposar i Catalunya vol ser. Aquesta dicotomia només és pot resoldre des de posicions de respecte. És possible que la mateixa dicotomia sigui diferent a Euskadi i a Galicia. La pressió social i cultural castellana han fet prou forat en aquets pobles com perquè la seva assimilació estigui més a prop. Tot i així el problema, tot i que en menys intensitat, subsisteix.
Refundar Espanya. Com fer-ho i fer-ho possible, ja no és d’incumbència dels catalans. De mostres, tot i el que hem rebut de negatiu els darrers segles, n’hem fet per involucrar-nos. Mancomunitat, Prat de la Riba, Prim, Companys. Tothom per una nova Espanya, però com sempre Espanya no és deixa reformar i menys refundar i els que ho varen intentar només van obtenir menyspreu i la mort.
Espanya s’haurà de refundar i la independència de Catalunya serà el principi de la fi de l’Espanya decimonònica, centralista i defensora de la cultura castellana. Els que han fet seu que ser espanyol és un privilegi i un honor, descobriran finalment que Espanya és un bluf, sense honor i sense cap més futur que la confrontació entre els pobles de la Península.
El panorama electoral del 20 D és endimoniat, diuen els prohoms espanyols. El que no diuen és que la societat s’ha definit amb els seus vots per varies Espanyes i per nous models de societat. Ras i curt, això vol dir “REFUNDAR”. Sembla que de moment continua sent impossible. Els de dretes PP i Ciutadans per la unitat d’Espanya i contra la democràcia consultiva. Una part de les esquerres, PSOE, per la unitat d’Espanya i contra la democràcia consultiva. L’altra part de l’esquerra espanyola, Podemos, a favor de la unitat d’Espanya i a favor de la democràcia consultiva.
Dretes i esquerres espanyoles és tiren els trastos al cap. La independència de Catalunya els unirà, nosaltres ho sabem i ells també. La pervivència dels privilegis espanyols ho són en tant que la unitat d’Espanya és manté. Fet que fins i tot pot fer que Rajoy torni a ser President.
Catalunya té el dret ha decidir el seu futur. Ara més que mai en té l’obligació. Aconseguir la independència, és practicar la nova solidaritat amb els pobles de la Península. La subsidiarietat, no només no estimula sinó que no afavoreix l’aparició de més i nous valors socials.
La independència de Catalunya, serà se’ns dubte el factor determinant per l’alliberament dels pobles peninsulars, i la refundació, i, o desaparició de la vella Espanya, inclosa una monarquia que en cap cas te valors afegits per la societat.
RSS Feed
