ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LA SOCIETAT CIVIL I LA POLITICA HAN D'ANAR DE BRACET.

5/7/2013

0 Comments

 
Imagen

Deien des de la reialesa espanyola que no calia fer cap votació ells ja saben que la majoria dels espanyols sense preguntar-los volen la monarquia.

Nosaltres a Catalunya cada vegada que volem instaurar canvis substancials en la vida política i social, tothom i nosaltres també, ens autoimposem consensos, votacions i fins i tot ens planifiquem  un ventall de normes i accions per justificar qualsevol canvi.

Que una majoria dels catalans reclamem el dret ha decidir tot, en cap cas implica la possibilitat de fer-ho sota el paraigües de la legalitat espanyola. Fer una consulta referendum sense admetre el seu resultat com determinant, serveix tant com un 11 de Setembre o com una festa per la llibertat.

Tenim ara mateix instaurat un escenari un xic pervers. Per una banda tenim una societat mobilitzada, amb presa, que fins i tot les retallades, l’ofec econòmic i despropòsits del govern i institucions espanyoles, continua amb la moral alta. De moment no poden aturar l’onada per la independència. Per l’altra banda tenim un lideratge compartit que de moment sembla que funciona i tot “l’intercanviï  electoral”, la suma pel dret a decidir continua.

Aquest és l’escenari. La societat civil mobilitza i engresca i fins i tot gosa demanar anar més rapits. La part política que “no mobilitza” i que aparentment sembla que funcionen a batzegades en funció la pressió i insistència dels catalans, ens diuen que el procés és complexa i difícil, ens diuen que ara encara cal esperar, ens diuen que tot el que fem ha de ser per guanyar, ens diuen una i altra vegada que hem de tenir arguments i que tot el procés ha de ser escrupolosament democràtic i pacífic i com no pot ser d’altre forma, nosaltres hi estem d’acord.

Ara be, conjugar tot el procés, amb raons, amb legalitat, amb legitimitat, amb democràcia, quan depens  d’Espanya per aplicar la part legal, sabem que és inviable, sobre tot quan ells ens refreguen permanentment que a Espanya només existeix un subjecte polític els espanyols i que això ho diu la constitució espanyola. És també per això que qualsevol resolució que prengui el Parlament català, serà enviat indefugiblement al Tribunal constitucional espanyol que controlen ells.

Cap argumentari és etern, les raons poden inclús difuminar-se si les condicions socials canvien. Tot i que en aquest cas la estultícia dels espanyols és tan potent que no cal que ens preocupem. Ells ens volen espanyols i prou i no bellugar-se ni un mil·lilitre ja els ha fet perdre la partida.

Ara be que és el que ens preocupa? Doncs podríem començar amb el “divorci” de la societat civil amb els representant politics, qüestió que l’estat espanyol amb els seus corifeus han descobert com el punt dèbil ha treballar, i que si aconsegueixen el divorci total, hauran acabat de retruc amb els líders sobiranistes, catalanistes i independentistes. Sotmetre Catalunya a tot un procés judicial per corrupció inacabable mai ha esta casual.

Comença ha ser urgent que les forces politiques, que representen al poble de Catalunya legal i legítimament és posin al davant. No pot ser que els darrers dos anys hagi tingut que ser Òmnium, ANC, i d’altres només els que situïn elements motivadors. La societat civil ni pot ni ha de substituir als politics i a la política. Pot ser el full de ruta estableixi que la societat civil ha de fer i tenir el seu paper de forma predominant i que els politics amb el Govern i Parlament ja ni ha prou. Si és així, crec que estem cometen un greu error. Un concert per la llibertat, crea imatge, motiva, ens idealitza fins i tot, però en cap cas estableix politiques i estrategies, fer-ho suposaria la substitució de la classe política actual.

És moment que la part política de la societat civil, els partits, prenguin part en el moviment social. Despolititzar la societat civil, divorciar-la de les forces politiques, és el que volen espanyols unionistes.

Aquest 11 de Setembre la ANC, ha decidit fer una cadena humana (Via Humana cap a la Independència), no hi haurà la manifestació de torn. Potser és el moment per fer el que toca i en cap cas és tracta de fer cap sorpasso, sinó de posar-se al costat de la ANC. Donar la imatge mundial que poble i politics va a una, donaria encara més legitimitat al procés i aproparíem els politics a la societat civil. Certament, veure com els partits politics, els nostres representats al Parlament recolzen i participen en construir la Via Humana, ajudaria i buidaria de continguts divorcistes als unionistes espanyols.



LA TRANSVERSSALITAT DINS LA SOCIETAT CIVIL JA LA TENIM, ARA CAL FER-LA AMB LA UNITAT D'ACCIÓ DELS PARTITS.

La independència no es demana, és pren.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.