Empresari, empresa, treballador tres incògnites d’una mateixa equació. Un bon empresari, preparat, diligent, treballador i sobre tot disposat a arriscar uns diners, que pot tenir, ho ha de manllevar, pot triomfar. L’incògnita del o dels treballadors pot fer i de fet incideix al 50% amb l’èxit empresarial.
Un empresari sense treballadors no ho és. De fet seria un treballador autònom, amb les obligacions d’un petit empresari. Uns treballadors sense estar contractats són individus que no reben res a canvi de la força del treball. Aquesta és la màxima capitalista; “Jo poso els diners per un projecte i tu a canvi d’una soldada em dones la força del treball”. És un pacte que al llarg dels anys s’ha convertit en contractual i regulat per lleis i normes. Pacte que per cert han desenvolupat les forces d’esquerres dins del mon capitalista.
L’empresari i guanya i el treballador també, si treball i capital uneixen esforços per fer efectiva la societat del benestar. Sense treball no tenim benestar i sense diners tampoc.
El temps de les cooperatives són historia. Fins i tot a Alemanya on el sindicalisme és d’una potencia espatarrant, han “renunciat” al cooperativisme. La “fusió” entre treball i capital, des de les organitzacions representatives, és el futur buscat pel capitalisme i dretes i esquerres sembla que si han posat bé. A Alemanya veure als sindicats formant part del accionariat empresarial i de la direcció, és d’una normalitat que gairebé sempre esdevé l’èxit assegurat en termes empresarials i salarials.
A dia d’avui capitalisme o comunisme, és un debat gairebé tancat. El que no està tancat i no ho ha d’estar mai és el debat sobre el capitalisme i la societat del benestar. Del comunisme no cal debatre gaire cosa, donat que fins i tot els Russos hi ha renunciat.
Subsidiar, mai pot ser el remei de res. Qui paga el subsidi són els empresaris i treballadors. L’Estat i qui governa, recapten els impostos que poden ser justos o injustos, però qui els paga sempre són els mateixos; "els que proposen feina i els que la fan". Un subsidi pot resoldre conjunturalment una situació anòmala. Pagar subsidis vol dir que deixes de fer altres coses. Un subsidi mai genera riquesa. Per tant, quan més lluny del subsidi, més a prop d’una societat amb plenitud de treball. Quants més empresaris i més treballadors, més pagadors d’impostos i si hem triat un bon govern per distribuir-los, segur que obtindrem millor qualitat de serveis. Altra cosa és començar a debatre i tractar la possibilitat d’un repartiment del treball. Els pilars de la societat actual, producció i consumisme, fan figa. Les tecnologies són les encarregades de dir-nos que mai tindrem treball per tothom com fins ara ho entenem.
Sembla que a Catalunya alguns lliguen la societat del benestar amb ser d’esquerres i la pregunta que s’escau és; Que fem amb els empresaris que per raons objectives injustes se’ls situa al camp de les “dretes”?. Gran dicotomia construir la societat del benestar sense emprenedors i empresaris.
Tenim societat del benestar perquè tenim de tot. Empresaris, treballadors assalariats, funcionaris, gent de dretes, gent d’esquerres, gent apolítica, gent guapa i gent lletja, gent intel·ligent i gent no tant, gent educada i gent irreverent, gent solidaria i gent egoista. Tenim de tot i això ens fa rics amb matisos i ens conforma plurals com persones.
És el conjunt el que fa possible la societat del benestar. Esmicolar, prescindir de qualsevol part que ho fa possible, és posar la primera pedra d’un fracàs garantit. L’opció del decreixement i renuncia del consum, de moment a dia d’avui, és una opció tant minoritària com irrellevant.
Ser anticapitalista, quan a dia d’avui, la majoria de ciutadans a Europa viuen del fruit d’un sistema capitalista, que gaudeixen d’una societat del benestar com mai, només tindria sentit si el que se’ns proposes fos per millorar i amb molt el que ara tenim, i això seria tant revolucionari com futurible fer-la.
RSS Feed
