Aquest mes de setembre, de moment no sabem el dia, el “Gobierno de España” i el de la Generalitat s’han de trobar. Diuen uns que n’és la continuïtat de l’acord per investir al Sánchez amb un document inclòs, signat per les dues parts que marcava el camí. Reconeixement del conflicte polític i que és podia parlar de tot, diu el document.
Ara en tenim que diuen que comencem de zero. Fantàstic. El problema sorgeix quan els d’una part fa estona deien que el dialeg és obert a tot. Ara també tenim els que diuen que la Constitució i llei és la ratlla i, que el dret d’autodeterminació ni hi cap ni se l’espera, i que d’amnistia res de res.
Els que defensen això són els del PSOE, Unidas Podemos, PP, Vox i C’s. Els tres darrers si fos per ells ni per un cafè amb els independentistes. I si ens atenem com va tot plegat al Estat, sembla que governen adequadament per fer que res canvii i sempre a major gloria de la España dels borbons.
De moment el que si tenim clar, perquè la transparència ni hi és ni se l’espera, és que no en tenim ni puta idea de tot plegat. Hores d’ara ja hauríem de saber quins són els que hi seran i, res. També hauríem de saber l’ordre del dia. I sobre tot saber com s’implementarà qualsevol acord.
Molt ens temem, coneixen de quin peu calça el Pedro Sánchez, que la taula serà peça clau pel seu Congres i pels pressupostos del Estat espanyol. Per tant ni transparència ni cap acord que posi en perill acabar amb la venjança i amb la integritat territorial franquista i dels borbons.
Negociar l’aprovació del PGE des de una taula, pretesament política, i acabar admeten que ja va be l’estratègia del peix al cove, quan és te el poder democràtic per fer caure un Govern i, ni tant sol esmentar-ho, hem de considerar que és molt rar. Rar perquè és admetre una renuncia en tota regla als objectius de País; Independència, llengua i construir el futur de Catalunya.
Formar part d’una taula capada, amb la justificació que som els més dialogants del mon mundial, renunciant al que tothom fa en qualsevol negociació, utilitzar les cartes favorables, vol dir que ja hem admès una derrota sense pal·liatius.
Si del que és tracta és fer autonomisme fins no es guanyin unes quantes eleccions i amb majories solides per utilitzar-ho com eina de negociació, potser el més correcte seria admetre que aquesta taula i d’altres de moment no tenen cap sentit i que per tant les aplacem fins que això no succeeixi
Sembla que ni al 2030 exercirem el dret universal d’autodeterminació, però si fem cas a ER igual tindrem el temps adequat per guanyar eleccions, eixamplar-nos i aprofundir sentiments pro catalanistes i independentistes.
I segur que mentrestant els espanyols s’ho miraran democràticament i asseguts, tot i esperaran que les seves estratègies i objectius d’anorrear Catalunya vagin desapareixen.
S’ha de ser imbecil per pensar-ho, o senzillament un espanyol resident a Catalunya que mai treballarà per la llibertat de Catalunya i, que amb el poder autonòmic en te prou.
RSS Feed
