Ja ho varem dir però insistim. La manca de visió política, la manca de generositat política i la manca de patriotisme entre CDC i ERC va fer possible que una impresentable Ada Colau, practicant de populisme i nepotisme, obtingues l’Alcaldia de Barcelona. Avui Barcelona és el portaavions orgànic i mediàtic d’una nova marca que comunistes i ecologistes avalen, on la confluència amb els podemites de moment se’ls espera fins la caiguda publicada del Fachin.
Imaginar-nos que avui, en plena recta final del procés, tinguéssim un o una Alcaldessa netament independentista defensant el dret d’Autodeterminació seria espectacular, pel que és i representa Barcelona, donat que la partida com reconeixen els espanyols és juga a fora.
Doncs avui és exactament a l’inrevés. És fins i tot pitjor. El conglomerat colauista presenta Barcelona com el bastió d’unes noves relacions fraternals amb Espanya i contraria a les vel·leïtats secessionistes unilaterals del catalans. Per això proposen una República social, qui ni tant sols seria catalana, que comparteixi sobiranies amb un Estat nacional - plurinacional.
Un sol Estat, si ells volen un sol Estat, la qual cosa vol dir, i com passa arreu, que seria l’Estat i el seu govern de torn, el qui decidiria el nivell adequat per compartir. La seva il·lusió és però controlar l’Estat per deixar-nos fraternalment fer el Referèndum que més del 80 % dels catalans volem. Això si ells treballarien pel NO a que Catalunya fos una República independent.
Sembla que estan disposats a defensar el dret a decidir fins la fi de l’univers, només esperen que els espanyols vegin la llum i que els milions de votants del PP franquistes, deixin de ser-ho i els del PSOE és converteixin al socialisme.
El que són i volen els socialistes a Catalunya, és tant clar com les seves davallades electorals i la seva deriva ideològica. Ahir a favor del Dret d’Autodeterminació i Catalunya com Nació i avui defensant la sacrosanta unitat franquista i borbònica.
El que eren i van ser els d’Unió Democràtica de Catalunya de la ma den Duran i Lleida, ja és historia.
Un bon graner de vots espanyolistes als que no cal convèncer de la bona nova. Només els queda situar definitivament, si és que ja no hi són, als de Ciutadans ben a la dreta i fer-se’n seus als despitats espanyols que els van votar.
La coalició de En Comú Podem guanyadora als darrers comicis al Congrés espanyol, va deixar clar que l’antic espai socialista i d’Unió pot ser seu, i un tros del pastis de Ciutadans també. Els uneix la defensa d’un Estat, d’una monarquia, i sobre tot que volen ser molt fraternals amb els espanyols. De la fraternalitat que hauríem de rebre els catalans, el més calent a l’aigüera. El problema és que el seu creixement no és pur, depèn del decreixement d’altres forces, cosa que en cap cas aigualeix l’espai independentista.
Que ningú s’enganyi. Triar o Dret a Decidir, aquesta n’és la qüestió. Els dirigents podemites, colauites, comunistes, ecologistes, sindicalistes de CCOO, anarquistes moderns, i fins i tot okupes ja fa temps que van triar. No és que la Colau digués que vol Madrid Capital, no és que no tinguin escrúpols per governar amb corruptes (PSOE), no és que siguin socis d’aquells que van governar durant més de 30 anys a Barcelona, no és la Monica Oltra, dels seus, que ara atií l’anticatalanisme com els Bono i els del PP, senzillament han triat el mateix que vol el PP, el PSOE i Ciutadans; que Catalunya sigui d’Espanya pels segles dels segles. Això si fraternalment.
RSS Feed
