Mai amb la boca oberta, però totes les forces “d’esquerres” ubicades a Catalunya han treballat aferrissadament per construir una Catalunya d’esquerres. I fa una estona, bonistes, feministes i per una casa gran on tothom i sigui benvingut.
Ciu, va guanyar les eleccions durant 23 anys. Poca broma, era la “dreta catalana”, deien. Fet històric que mostra que Catalunya és quelcom més que una ideologia.
Era l’any 2012 i les eleccions tornaven a deixar guanyadors als convergents. Artur Mas tot i baixant, de 62 a 50 diputats les guanya. ER que venia del segon tripartit, rep la gran patacada i passa de 21 a 10 diputats. Els cupaires de zero a 3 diputats.
La negativa a que el govern català fes una consulta pactada sense derivades judicials, per part del Congres espanyol, convencia a molts que la via unilateral era el camí.
La dificultat per unir forces polítiques, si més no estratègicament, només va ser possible, amb la defunció de CiU.
Junts pel Si, volia ser l’eina integradora transversal per fer el primer pas i convertir les eleccions autonòmiques amb la projecció social de que fer una consulta referendaria, era necessari i urgent. (Junts pel Si estava format per les següents organitzacions: CDC, ER, DC, Md’E, la participació de Avancem i Reagrupament i el suport de SC x la Independència). Els de les CUP anaven per lliure.
Mai ningú va dir de Junts pel Si que les eleccions eren un plebiscit. El que és proposava si es tenia majoria era preparar legalment i legítimament un Referèndum per decidir. El Baños de les CUP no va trigar cinc minuts ha dir que els independentistes havíem perdut.
De la consulta del 9 N tot està dit. De l’1 d’octubre, potser també, però ens calen alguns matisos per saber-ne mes d’aquesta data històrica.
Carles Puigdemont va ser investit gràcies als vuit vots de les CUP, després de llençar a la paperera de la historia al MHP Artur Mas, que va demostrar que els tenia ven posats per un 9N.
El Govern de coalició format per, inicialment CDC i ER, els cupaires mai s’han vist cridats a la responsabilitat de la gestió, va constituir i construir el que seria l’entramat polític per una consulta que com va ser, seria unilateral.
S’aproven la llei del Referèndum, la de transitorietat i sobre tot és desprèn de les actituds, que aquest govern anava a totes.
Per primer cop la formació de la Associació de Municipis per la Independència, esdevé la conjunció més unitària del tros institucional. Els municipis seran una baula important per l’inici d’un procés inacabat per fer efectiu el Referèndum.
Avui i saben que la unitat no és cap prioritat per ER. També hem comprovat, com la ANC, i l’AMI de moment ja no son actors rellevants.
Ni tenim unitat política, ni tenim la mateixa estratègia dins el mon pro independència. Hem de reconèixer que ER i els seus aliats han aconseguit que la desmotivació, que no la renuncia, plani per damunt de Catalunya.
El President Puigdemont, no ha deixat en cap moment de cridar a la unitat, fins i tot ens ha dit que si guanya les eleccions per ser investit el primer que farà serà parlar amb el president Aragonès.
Potser Puigdemont necessitarà acords per ser investit. De moment és l’enemic a batre per tothom, inclòs pels de ER. Ho sabem; la necessitat obliga, però de vegades hi ha necessitats que encareixen i molt el producte.
Puigdemont com molt ve diu, n’hem d’aprendre de la historia. Suposem que vol dir, també de la traïdoria que els de ER capitanejats pel Junqueras li van fer a ell i Junts, des de el 2017 fins a dia d’avui.
Un Govern en minoria amb el suport extern de ER i d’altres per ser investit, suposa estar lligat per acabar un procés, per aprovar pressupostos, i sobre tot per fer un pols i negociacions amb el govern espanyol.
O Puigdemont + Junts tenen majoria absoluta, o estem abocats a noves eleccions. Només les evitaria que el tripartit “d’esquerres” (PSOE + ER + Comuns) sumes.
Nosaltres som incapaços de preveure un nou Govern presidit per Puigdemont amb ER. Les trencadisses de Junts amb ER (la seva direcció) son d’una potencia esfereïdora. Plantejar en nom de la unitat, refer ponts i carreteres amb ER, potser els antics convergent ho entendran, la militància que ja ha demostrat estar per sobre de les cadires, no.
Som dels convençuts que la cosa no va de Puigdemont o Illa. La cosa va de Catalunya ho ser espanyols amb una autonomia com concessió graciosa del regim del 78. I qui representa avui la possibilitat de que només siguem catalans dins d’una Europa democràtica és el MHP Carles Puigdemont.
També creiem que potser és la darrera oportunitat, en molts anys, per acabar el procés. Els de ER el van començar fa 93 anys i sembla que si en passen 93 anys més també els hi va be.