Com que la guerra, ja sigui general, familiar o de part no la tenim a Catalunya, avui, convindrem que millor convertir-nos en especialistes de la negociació que ineptes i servils.
Tothom accepta que només Feijóo o Sánchez poden optar per ser investits i presidir el “Gobierno de España”.
El primer ha provar-ho i per designació del borbó, serà Feijóo. Pinta que no serà investit, a no ser que els oportunistes del PNB, donin els seus vots a canvi de sucosos serveis transferits. Hem d’admetre que si ens atenem al que diu Aitor Esteban, Feijóo no serà investit.
L’operació al que els espanyols estan avesats, comprar vots de ses senyories, de moment ens hem d’esperar fins el 27 de setembre, per veure com pinta la cosa.
Sánchez, l’alternativa a Feijóo, que de moment no ha obert boca, també sap que només pot ser investit d’acord el paper que vulguin fer els de Junts. Cinc vots a favor o una abstenció dels seu set diputats, atenen que tindria un vot més que Feijóo, seria investit. Avui i de moment el PP te assegurats 172 vots i el PSOE 171.
Sánchez però te dues opcions, la primera fer un pacte d’Estat amb el PP. D’una tacada deixen fora als de Vox i als independentistes. Per fer campanya després.
Pacte complicat donat que Feijóo per nombro de diputats seria President, a més de pactar un programa per tota la legislatura. El cost que pagaria el PSOE seria zero pels González, Guerra, Bono i d’altres espècimens unionistes, però si com alternativa d’esquerres i progressista.
L’altra i més agosarada, és anar directament a eleccions desestimant tots els suports i la negociació amb Junts. Fer-ho tindria els seus costos incontrolats. Podia el PP superar altra cop els escons i fins i tot sumar majoria absoluta. Potser si. Les urnes les carrega el diable.
Podia el PSOE amm noves eleccions, liquidar Sumar, fer-se amb el vot útil, però sense majoria per governar, potser si. També cap la possibilitat, que Junts, que no tindria cap cost, o mínim electoral, tornes ha ser determinant per formar govern al Estat espanyol. Però al que anàvem. Potser entraríem amb el bucle que l’Estat espanyol, defensor del bipartidisme, no vol.
La curiositat i no menor que ens intriga, és quin és el preu que ha de pagar Sánchez pels seus suports. El de Feijóo és públic i meridianament clar si ens atenem que els de Vox han dit que a canvi de res.
El discurs de que, ho nosaltres ho venen els espanyols de dretes, servia per la campanya electoral per investir no.
Ho es que la Yolanda Diaz, Rufian, Aizpurua, Aitor Esteban, Rego no tenen dret ha ser investits, si entenem que tot resultat està subjecte a una negociació. A la Nogueres la deixem fora com alternativa PERQUE ARA VALEN MÉS ELS SEUS SET DIPUTATS QUE LA INVESTIDURA.
Sabem quin és el preu que, ahir UP i avui Sumar, demana per donar suport a la investidura del Sánchez. Doncs no. Deu ser secret d’Estat, ho ja ho tenen acordat amb els del PSOE, que segur va de repartiment de ministeris. La transparència amb aquest cas també brilla per la seva absència.
Sabem quin és el preu que demana Bildu per donar suport al Sánchez, creiem que no. Potser el tema dels acostaments dels presos, encara està pendent per finalitzar i pot ser l’arma negociadora i el discurs de que abans que el Feijóo Sánchez. Potser ens ho diran abans de la investidura.
Sabem quin és el preu dels peneuvistas, doncs tampoc, i quan afloren els acords, només en sabem una part. Aquest cop ho tenen complicat. Han dit que no al Feijóo i si Sánchez no és investit, no podran tenir èxits per vendre a les seves eleccions i els de Bildu els trepitgen els talons. D’aquí, suposem, la visita a Waterloo.
El diputat del BNG és potser, i per no ser determinant el més irrellevant, i amb poca cosa van servits.
El que si ens complau, als de Junts, als independentistes, als que defensem l’1 d’octubre, als que volem implementar la República ja proclamada, és veure com, gairebé totes les forces politiques van a Waterloo i s’esmercen per tal que Junts pacti a la baixa la investidura del Pedro Sánchez.
Vergonyós veure acceptacions teòriques i baixada a nivell zero per part del PSOE. Menys mal que els de Junts i Puigdemont, s’han convertir en mestres de la negociació i control d’uns silencis estratègics. Hem de reconèixer que els del PSOE també en saben.
El final feliç és possible. No ho sabem. El que si sabem és que el PSOE i Sumar s’ho jugant tot. També sabem que la resta tindrà dificultats per explicar com i de quina forma la coalició PSOE-Sumar els han deixat més penjats que un xoriço.
I per últim també sabem que Junts, dirigits per la mestria negociadora del MHP Carles Puigdemont, sense l’acceptació dels seus postulats, no només no perdem els de Junts, sinó que agafem forces per les noves estacions electorals.
Menys del que ara te i disposa Catalunya, faci el que faci Junts, creiem, no deixarà de tenir.
Obvietat garantida, repetida i amb tota la rellevància que puguem cridar als quatre vents: Junts per Catalunya no és juga res partidista, i Sánchez i els seus, tot.
RSS Feed
