El MHP Pujol va instaurar les dues premisses que van fer possible que CDC amb UDC Governessin Catalunya durant 23 anys; El peix al cove i que tothom que viu i treballa a Catalunya, és català.
Al 2012, amb la retallada d’un Estatut - pactat per les institucions catalanes i espanyoles i referendat - per un Tribunal obsolet i amb poca o nul·la objectivitat - quedava liquidat el llegat del Pujol i dels pocs catalinistes que residien al PSOE. El tres per cent, va ser l’anècdota per liquidar confiances i una organització catalanista amb un punt de sobirania total.
Anar a Madrid, saben on és el poder polític, econòmic i legal, pels politics i partits de base pragmàtica catalans ha estat l’aposta per negociar i pactar espais de poder autonòmic, amb les seves derivades econòmiques. Cal no oblidar que Catalunya no recapta ni reparteix, excepció d’impostos menors, que de fet deixa clar la dependència absoluta de Catalunya al imperi castellà i les Diputacions.
Però és a partir de l’any 2017, quan res tornarà ha ser igual per moltes taules de diàleg o suports incondicionals, per veure si a canvi ens cau alguna morralla.
Ni peix al cove, ni més sobirania. A canvi, més recentralització de competències, menys inversions, més repressió i sobre tot la voluntat política estratègica de que no som subjecte polític. Espanyols i prou. De segona i amb un a por ellos quan convingui.
L’estratègia de ER amb un eixamplament inexistent, amb una genuflexió permanent al “Gobierno de España”, pel sol fet de dir-se d’esquerres, hem de reconèixer que ha fet forat. Fins i tot els cupaires s’hi han afegit.
De res ha servit guanyar totes les eleccions fetes a Catalunya des de el 2017. Cap embat intern per, malgrat el 155, deixar clar que res ha acabat.
Cap estratègia unitària per guanyar als del “a por ellos”, a Catalunya o Madrid. Pitjor, alguns han legitimat la repressió política, 155, i judicial contra el poble català. Les victòries judicials del exili, de moment no han servit per canviar les noves estratègies autonomistes.
De moment agradi o no, i sense esperar sentencies i actuacions des de Waterloo, el que tenim és una desafecció galopant i cada dia més profunda al si del independentisme. I alguns ni reflexionen ni prenen mesures.
Prometre, jurar, afirmar, confirmar i establir relats per justificar les mentides, només produeix desafecció i eixamplaments en sentit contrari.
El resum és força obvi. Amb el PP i Vox, si guanyen, segur que reduiran drets, perseguiran fins on pugin el català i si poden ilegalitzaran les forces independentistes. Conclusió ni Referèndum, ni dret d’autodeterminació ni fi de la repressió judicial i policial contra el moviment independentista.
Amb el PSOE i ara Suma, ni Referèndum, ni dret d’autodeterminació. Fi de la immersió lingüística i cap recolzament al Parlament europeu per la nostra llengua. Els incompliments pressupostaris exactament igual com el PP.
Saben, que ni sumant tots els diputats perifèrics nacionalistes, podrem modificar el bipartidisme i saben que si la unitat territorial i l’estatuo quo del Estat espanyol està en perill, PSOE i PP no els tremolarà res (155), haurem de convenir que només podrem utilitzar la presencia al Congres per practicar el peix al cove. La força per modificar, pactar i convenir drets, ni PSOE i PP i mourà un dit per reconèixer que el poble català te drets universal i el seu reconeixement, malgrat la seva Constitució parli de Nacionalitats. Pitjor l'acord entre el PSOE, PP, Vox i Suma per garantir la unitat d'Espanya està més que garantit.
Votar o abstenir-nos. El fet inqüestionable és que al Congres no tothom ha tingut la mateixa actitud posició política. La sensació estesa és que els incompliments politics, no de gestió, des de el 2017, estan a l’ordre del dia. Tenim de tot. Tenim els que no reconeixen que varem fer un Referèndum, legal i legítim. Els que no volen que anem junts. Els que diuen que ara toca gestionar i acordar el que és pugui. Els que primer la revolució i desprès la independència.
Resultat; hem guanyat des de el 2017 totes les eleccions de forma partidista i mai hem estat capaços de prendre posicions politiques que com mínim obligui al Estat espanyol a negociar el dret ha decidir. Tampoc l’amnistia que posaria la primera pedra per solventar el conflicte Catalunya Espanya.
Ens ha costat i molt tornar ha tenir urnes. També la repressió espanyola contra les urnes catalanes, creiem, també ho va deixar prou clar. Les urnes només valen si serveixen al Estat espanyol.
També és d’una certesa absoluta que son els partits els que posen i treuen lideratges, i que els votants, nomes podem exercir el descontent canviant de papereta. Una abstenció generalitzada, castiga tothom i no és just, perquè no tothom ha exercit la política per igual.
Qui ha proposat i demanat la unitat independentista per complir l'1 d'octubre han estat els de Junts. Qui ha investit i mantingut el "Gobierno de España" han estat els de ER. Qui sempre ha posat l'alliberament social pel nacional sempre han estat els de les CUP.
Si aquest diiumenge hem de premiar amb el nostre vot algún partit, aquest és el de Junts. El del MHP Carles Puigdemont, dels exiliats, el de la MHP Laura Borras i de la Míriam Nogueras.
RSS Feed
