“L’avi Siset em parlava de bon mati al portal”. Diu la cançó del Lluis Llach. La referència és d’una claredat inqüestionable; “L’avi cada dia al mati em parlava”. Insistència i denuncia. L’avi Siset conjumina el fet que la lluita va començar al 1714 i resta per acabar. Ho va entomar dels seus i vol traspassar-ho als que demà, potser, tindran, si no s’aturen en la lluita, l’oportunitat de desfer-se definitivament de l’estaca on estem tots lligats.
Tenim presa, deien els “hiperventilats”. Fins i tot algun cop també ho havíem dit nosaltres. Desfer més de tres segles de pertinença a un Estat per dret de conquesta, segur que no és farà amb tres dies.
Potser valorem molt poc el fet, també inqüestionable, que abans de la sentencia del TC contra l’Estatut referendat per representants i poble, a Catalunya el percentatge d’independentistes abans del 2010 en cap cas superava el 17%. Desprès de la sentencia del 2012 l’independentisme creix de forma exponencial fins situar-se al 48,2%. Guanyant totes les eleccions.
Si, ERC va obtenir un bon resultat electoral, venint del terrabastall produït pel segon tripartit i de 10 diputats passa a tenir-ne 21. Però amb aquest diputats no ni havia ni per començar. El millor que va passar és que el MHP Artur Mas que en treu 50 aconsegueix trencar amb Unió, mig liquidar CDC i situar al PD (PDeCAT) rumb cap a la independència.
Qui cregui que fer virar un vaixell vell i encarcarat a rumbs moderns i nous era una tasca senzilla s’equivoca, era una tasca de Titan. El MHP Carles Puigdemont i el seu entorn, ara i desprès de 8 anys, Catalunya te un partit, Junts, nou i netament independentista i que pot sumar per acabar el procés. El vaixell ha virat hi ha triat un nou rumb on tothom hi és cridat.
De moment, ho diuen les enquestes, totes, ni Junts, ni ERC per si sols poden acabar el procés i mantenir la confrontació repressiva que l’Estat espanyol ens ofereix permanentment a nivell intern.
A la segona Guerra Mundial (comença al 1931) , els EEUU no hi entren fins el 1941. Ho fan desprès de l’atac del Japó a la flota americana situada a Pearl Harbor. Tot i que inicialment no i eren, Anglaterra treballava secretament pel seu ajut, el que seria desprès batejat com el front “aliat”.
Molts ens varem decebre i molt que la UE l’1 d’octubre del 2017, no intervingués amb més fermesa i deixes de dir que era un conflicte intern. Anàvem, malgrat declaracions d’alguns Comissaris de la UE, molt equivocats.
Espanya i el seu Estat, no oblidar que a la Unió Europea Espanya és considerada com una Nació amb Estat, des de la seva incorporació a la UE no ha parat de rebre molts euros, d’aquells fons que en deien estructurals per anivellar territoris. Diners provinents dels impostos dels ciutadans de la UE que paguen religiosament cada any.
Algú pot creure que el rescat a la Banca espanyola amb més de 60.OOO ME va ser gratis. Deute i lleis restrictives. Reforma laboral del PP que ara el govern més progressista de la historia no tocarà i una llei mordassa per restringir drets individuals, el resultat.
La nostra confrontació legitima i democràtica amb Espanya i el seu Estat, tot i els nostres errors, ha deixat clar, desprès dels darrers èxits electorals que ni té aturador ni és reversible i molts actors de la UE saben i amb vist que la causa dels catalans és legitima i que l’estan fent des de els valors més democràtics i pacífics potser mai fets a Europa. La Unió Europea avui és la unió dels seus Estats, reformar això és farina d’un altra sac.
La confrontació judicial, des de l’exili clar, situa a la justícia espanyola a nivell tercermundista. Han rebut des de Bèlgica, des de Escòcia, des de Alemanya i des de Suiza. Euro ordres girades i retirades. Euro ordres denegades per defectes de forma. Finalment una sentencia d’un Tribunal de Bèlgica que diu que el tribunal no era el competent i que tot el que se’n deriva d’allò és nul de ple dret.
Espanya i el seu Estat han perdut una batalla de la “Guerra”, la judicial, i situa sense embuts als nostres politics exiliats com triomfadors de la causa.
No és curiós, i tindrem més noticies. Suiza a traves de la seva fiscalia, està situant al Estat i govern espanyol amb un veritable conflicte intern que està erosionant els fonaments, franquistes, del règim de 78. L’ajut de vegades arriba amb lentitud, però pot ser implacable.
Les mòmies espanyoles d’esquerres i de dretes que ho tenen clar han sortit amb tromba (Guerra, Corbacho, Martin Villa) per recolzar al Juanca. Són els que els és igual la corrupció i els crim d’Estat primer Espanya i sempre Espanya, el preu a pagar els hi és igual.
Sembla que la UE ha decidit que dels 700.000ME, ha Espanya ni toquen 140.000ME. Uns quan a fons perduts i la resta a retornar. Però també sembla que la UE vol saber on i com és pretén gastar aquets diners.
Potser els ciutadans de la UE ja en tenen prou i volen acabar amb la dita de cornuts i pagar el veure. Potser ja en tenen prou de que Espanya és vanti de ser el primer Estat de la UE amb trens d’alta velocitat. Amb el PER que no evita que Espanya sigui l’Estat amb més atur de la UE. Amb un Estat que pretén competir amb la industria militar i fabrica submarins que no suren. O construint Km. d’autopista sense cotxes que desprès rescata amb diner públic. O aeroports sense avions. O sarcòfags de gas inservibles i pagats a preu d’or. O la despesa que costa una monarquia franquista i obsoleta a més de corrupta.
Qui cregui que això poc a poc no penetra dins la comprensió dels demòcrates europeus l’erra. La Unió Europea vota i qui sigui impassible ho pagarà a les urnes hi ho saben. No cal dir-ho obertament. Existeixen formes que diuen fins i tot més. Ens cal ser pacients.
Ara be, tot el que estem guanyant, encara que per alguns sembli poc, se’n pot anar a can pistraus si la desunió que estem visualitzant al si del Parlament i del Govern és concreta amb la pèrdua de la majoria parlamentaria a les properes eleccions. Si les perdem, el discurs i relat del “Gobierno de España” serà que tot plegat era l’escalfament d’una nit d’estiu i que l’únic que han fet és aplicar la llei per molt severa que sigui.
Les properes eleccions, encara que no ho sembli seran determinants. És més, diríem que ens ho juguem tot per molts anys. Nosaltres apostem per Junts, que de moment són els que poc a poc han obtingut èxits i sobre tot perquè de moment no tenim cap més proposta política que sigui transversal i de País.
RSS Feed
