Jacob va tenir dotze fills i segons la bíblia, es van convertir amb les dotze divisions socials del poble israelià i una, la dels creients i sacerdots van condemnar a Jesús a morir en mans dels romans.
Tres segles després el cristianisme s’imposa i l’emperador Constati amb l’edicte de Milà, any 313 després de crist, unifica les religions d’Egipte, del cristianisme i del paganisme romà. I l’església catòlica apostòlica i romana queda instituïda per sempre més.
El conflicte entre la línia de Saül i David va crear una bretxa al regne, i es van reafirmar les línies tribals. Jacob va decidir que els seus fills construïssin les dotze tribus que serien l’embrió de la nació israeliana.
El període tribal va suportar la conquesta de Canaan durant el període dels jutges fins al rei de Saül, la monarquia de la qual va reunir les tribus com una unitat, el Regne d'Israel.
La tribu dels sacerdots, els levites, va condemnar al poble jueu pel fet de condemnar a Jesus i salvar a Barrabas.
La església cristiana apostòlica i romana mai ha perdonat el que la tribu de Levi, els sacerdots, condemnessin a Jesús a morir crucificat pels romans. Aquest estigma ha perdurat fins els nostre dies. Els jueus van condemnar a mort a Jesús.
La persecució dels jueus no ve d’ara. Els reis catòlics no només van iniciar la reconquesta en nom del cristianisme contra el andalús, sinó que després van iniciar la seva croada contra sefardites i jueus. L’església de Roma des de l’any zero sempre han portat la seva croada contra els jueus. Fer-ho contra l’Islam és fa des del segle VI amb el naixement de Mahoma a la Meca.
El regne de Castella al 1492, reis catòlics, amb el Decret de l’Alhambra de Granada, expulsava i decretava que els jueus no hi tenien res ha fer al seu regne.
Mentre que els del Ándalus, musulmans, permetien la convivència amb els jueus, els cristians castellans no, i van iniciar el seu “progrom” expulsant als jueus de tot el territori peninsular. Després farien la reconquesta expulsant als àrabs, l’Andalus, que ja feia vuit segles que vivien a la Península.
És historia i fets irrefutables que durant els segles XVII, XVIII i XIX, a Europa la persecució dels jueus amb forma de “progroms” van ser promoguts per la església catòlica.
El primer progrom, persecució als jueus, és va donar a la Rússia dels Zars. Després en vindrien a Polònia, i als països limítrofs amb Rússia. Finalment va passar de progrom a extermini a l’Alemanya nazi de Hitler.
El poble israelià te la seva historia, i convindrem que és més una diàspora continuada i patiment que d’una felicitat. Hamàs no. Hamàs és la resposta palestina organitzada per combatre i si poden exterminar Israel com Estat i Nació, l’objectiu.
Ni tot el poble palestí és culpable de les atrocitats d’una part organitzada amb el nom de Hamas, ni tot els jueus són culpables del que van fer els de la tribu de Levi, els levites, sacerdots que van condemnar a Jesús a morir a la creu.
Els jueus podien guanyar el relat després del que han fet els palestins de Hamas, tant com per no donar opcions a les esquerres pijo progres i evitar el que ara estan fent a Europa.
Hamas entra a territori israelià, assassina, segresta, no sabem si ha torturat i destrueix tot el que pot. Fets contrastables.
La resposta. Una setmana, mínim, calibrant i mesurant els danys soferts, establin les mesures de seguretat perquè no torni ha succeir, enterrant els morts, mostrant al mon l’horror practicat pel terrorisme de Hamas, i exigint l’alliberament immediat dels segrestats. Tot acompanyat d’una campanya mediàtica on quedi clar que és i fa la Hamas palestina en nom dels palestins.
I si Hamas no respon adequadament, a les hores terra cremada.
RSS Feed
