21 DE SETEMBRE I DESCOMPTANT.
Jo voto i delego la meva voluntat als que seran els meus representants que desenvoluparan la proposta del Programa polític pel que han obtingut el meu vot. Ho faran proposant lleis i aprovant-les d’acord unes regles de joc que tothom d’antuvi ha acceptat. Poder executiu, poder legislatiu i poder judicial són les eines.
Temps ençà no era així. Ens va fer falta una revolució francesa, una de rusa, i dues guerres mundials per ser on som. Cal no oblidar els pensadors de l’època com Montesquiu que van situar les bases per la construcció de les democràcies modernes.
Cap dels poders definits per les comunitats democràtiques, com eines necessàries per obtenir societats lliures i cada dia més justes, serien possible sense la participació dels individus i del seu vot. Tenim diputats perquè la gen vota i tria. Els diputats, ciutadans normals, no súper homes, obtenen la legitimitat per proposar, fer lleis i tot l’entramat legal per afavorir la convivència social a través d’unes eleccions. És doncs el vot unipersonal el que legitima als representants.
Tenen raó aquells que volen ser espanyols quan utilitzen la seva legalitat representativa per negar-nos el dret d’autodeterminació. Nosaltres hem ajudat ha construir aquesta realitat legal i legitima. Al mateix temps però, ells, els que només volen ser espanyols, també van acceptar una nova disposició legitima i legal de l’Estat espanyol, les Comunitats Autònomes, amb Parlaments legals i legítims, amb capacitats legislatives i de gestió.
Si una Comunitat Autònoma te dret d’acord la Constitució espanyola ha tenir un Parlament que representa la voluntat popular, també queda reconeguda implícitament que la representació del vot popular és universal. Traduït, qualsevol ciutadà pot decidir a qui vota en funció del programa polític que se li ofereixi i les ofertes en política no tenen límits.
Un Parlament democràtic, mai pot tenir topalls politics. Si els té, és qualsevol cosa menys una Camara representativa. De fet, i si be és cert que amb el pacte de la transició Catalunya i els catalans varem contribuir en la construcció de l’Estat espanyol, que el volíem modern i democràtic, també és cert i de justícia que els catalans puguem, ara i de forma democràtica i pacifica dir que volem canviar les relacions que varem pactar al 1978. No cal fer un llibre del perquè i causes, cal només exercir el mateix dret que varem tenir al 1978 per fer el que varem fer, per fer-ho ara. D’això se’n diu respecte i democràcia.
Certament, Catalunya pot votar, ho diu la Constitució espanyola, de forma legal. El que poden fer els partits, i també és legal, és oferir que faran tal o qual cosa, fins i tot que ens duran a Mart. La decisió de qui rep el suport popular és estrictament individual. També és evident que qui vol obtenir el màxim de suports, acostuma a proposar una part ideològica i allò que volen els ciutadans. Ara a Catalunya la majoria de carrer vol la Independència, arribar-hi serà responsabilitat exclusiva dels nostres representants. Hem fet el recorregut legal com manen els canons i Espanya ens continua negant el dret que tenim com poble a autodeterminar-nos. S’ha acabat la comèdia, preparem les eleccions i el programa polític. Posem només un punt, això si polític i trencador: Si guanyem les eleccions autonòmiques espanyoles per majoria absoluta, Proclamarem la Independència de Catalunya. A tal efecte i d’acord la nova legalitat, és prendran totes les mesures per consolidar el nou Estat i les noves llibertats de Catalunya. “Disposició transitòria del Programa”
Postdata; “cap país independitzat en els darrers 150 anys tenia resolt la hisenda publica, el reconeixement internacional, i la resta d’eines que qualsevol Estat necessita. Cap d’ells a perdut hores d’ara la seva independència”.
Jo voto i delego la meva voluntat als que seran els meus representants que desenvoluparan la proposta del Programa polític pel que han obtingut el meu vot. Ho faran proposant lleis i aprovant-les d’acord unes regles de joc que tothom d’antuvi ha acceptat. Poder executiu, poder legislatiu i poder judicial són les eines.
Temps ençà no era així. Ens va fer falta una revolució francesa, una de rusa, i dues guerres mundials per ser on som. Cal no oblidar els pensadors de l’època com Montesquiu que van situar les bases per la construcció de les democràcies modernes.
Cap dels poders definits per les comunitats democràtiques, com eines necessàries per obtenir societats lliures i cada dia més justes, serien possible sense la participació dels individus i del seu vot. Tenim diputats perquè la gen vota i tria. Els diputats, ciutadans normals, no súper homes, obtenen la legitimitat per proposar, fer lleis i tot l’entramat legal per afavorir la convivència social a través d’unes eleccions. És doncs el vot unipersonal el que legitima als representants.
Tenen raó aquells que volen ser espanyols quan utilitzen la seva legalitat representativa per negar-nos el dret d’autodeterminació. Nosaltres hem ajudat ha construir aquesta realitat legal i legitima. Al mateix temps però, ells, els que només volen ser espanyols, també van acceptar una nova disposició legitima i legal de l’Estat espanyol, les Comunitats Autònomes, amb Parlaments legals i legítims, amb capacitats legislatives i de gestió.
Si una Comunitat Autònoma te dret d’acord la Constitució espanyola ha tenir un Parlament que representa la voluntat popular, també queda reconeguda implícitament que la representació del vot popular és universal. Traduït, qualsevol ciutadà pot decidir a qui vota en funció del programa polític que se li ofereixi i les ofertes en política no tenen límits.
Un Parlament democràtic, mai pot tenir topalls politics. Si els té, és qualsevol cosa menys una Camara representativa. De fet, i si be és cert que amb el pacte de la transició Catalunya i els catalans varem contribuir en la construcció de l’Estat espanyol, que el volíem modern i democràtic, també és cert i de justícia que els catalans puguem, ara i de forma democràtica i pacifica dir que volem canviar les relacions que varem pactar al 1978. No cal fer un llibre del perquè i causes, cal només exercir el mateix dret que varem tenir al 1978 per fer el que varem fer, per fer-ho ara. D’això se’n diu respecte i democràcia.
Certament, Catalunya pot votar, ho diu la Constitució espanyola, de forma legal. El que poden fer els partits, i també és legal, és oferir que faran tal o qual cosa, fins i tot que ens duran a Mart. La decisió de qui rep el suport popular és estrictament individual. També és evident que qui vol obtenir el màxim de suports, acostuma a proposar una part ideològica i allò que volen els ciutadans. Ara a Catalunya la majoria de carrer vol la Independència, arribar-hi serà responsabilitat exclusiva dels nostres representants. Hem fet el recorregut legal com manen els canons i Espanya ens continua negant el dret que tenim com poble a autodeterminar-nos. S’ha acabat la comèdia, preparem les eleccions i el programa polític. Posem només un punt, això si polític i trencador: Si guanyem les eleccions autonòmiques espanyoles per majoria absoluta, Proclamarem la Independència de Catalunya. A tal efecte i d’acord la nova legalitat, és prendran totes les mesures per consolidar el nou Estat i les noves llibertats de Catalunya. “Disposició transitòria del Programa”
Postdata; “cap país independitzat en els darrers 150 anys tenia resolt la hisenda publica, el reconeixement internacional, i la resta d’eines que qualsevol Estat necessita. Cap d’ells a perdut hores d’ara la seva independència”.
RSS Feed
