ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LES ESQUERRES I LES DRETES ANTIGUES O LA SENSIBILITAT SOCIAL DEL SEGLE XXI.

18/7/2015

0 Comments

 
Picture


El Manifest Comunista de Marx, i les aportacions de filòsofs i pensadors com Engels, introduint conceptes com “lluita de classes” entre la burgesia i el proletariat, varen revolucionar la vida social de l'época Primer l’associacionisme, desprès els partits i els sindicats, van ser el resultat d’unes noves formes d’esclavatge. Començava el temps del capitalisme i de l’explotació de l’home per l’home. Tot i que els temps de l’esclavatge a Europa tocava “tocata i fuga” i la revolució a l’imperi Rus liderada per Vladimir Lenin, mamant de la ideologia escrita i argumentada per Marx, corroborava aquest fet, sorgien noves formes d’injustícia. N’eren el resultat de la revolució industrial.

El capital, obra cabdal de Marx, descriu amb exactitud les injusticies del moment. No obstant la teoria Marx reconeix el capitalisme com element potencial de canvi. La reacció d’el capitalisme és l’acció revolucionaria del proletariat. Sense capitalisme, no existiria cap procés revolucionari. Fins les acaballes del segle XVIII, el poble mai havia estat revolucionari, ni a França. El feudalisme i la religió marcaven els esdeveniments, que mai van ser revolucionaris.

Ara som on som i res, amb matisos, del que tenim té a veure amb el nazisme i el franquisme. Som al segle XXI. Cert que som part d’Espanya, però Espanya forma part de la Unió Europea, Unió que des de els seus inicis sempre va ser de mercat i economicista. A Europa el capitalisme havia guanyat no només al nazisme, sinó també al comunisme i sense dir-ho la lluita de classes.

Referint-nos a Catalunya, els catalans mai hem pogut fer la nostra revolució proletària. La guerra del 36, ni va ser revolucionaria ni victoriosa. De fet va servir perquè la llevo del capitalisme, de la ma del franquisme nides com mai dins de la burgesia catalana.

Ser d’esquerres era sinònim d’antifranquista. A la burgesia en general no s’ha l’esperava en aquets afers. Curiosament però el lideratge de la lluita antifranquista, corresponia a personatges provinents de la burgesia i de la Universitat, cosa que determinava un encreuament entre la burgesia i la classe obrera, fet que era acceptat amb naturalitat i fins i tot alegria.

Els temps d’abans i d’ara, lluny de poder-se comparar, ara en ofereix una complexitat ideològica i al mateix temps una barreja conceptual que possibilita adjectius que molt sovint són falsos o gens ajustats a la realitat.

La pregunta que molts mai voldran fer és que vol dir ser d’esquerres o de dretes, ara. És de dretes la Merkel Presidenta d’Alemanya amb un 4,9 % d’atur o l’Espanya de Zapatero amb un 24,6 % d’atur. És de dretes un País com Suiza que te gairebé el 0 % d’atur però en canvi no practica la solidaritat ni a Europa ni possiblement en lloc.

És d’esquerres Pablo Iglesias, que mai ha conegut el que vol dir ser un explotat del capitalisme. És d’esquerres Coscubiela que tampoc sap el que vol dir ser un explotat industrial, però que va aconseguir primer ser secretari general d’un sindicat anomenat de classe, després professor a ESADE on és formen els empresaris. - Empresari, capitalista i explotador sempre han estat conceptes indestriables de l’esquerra - i ara Diputat a les Corts espanyoles. És d’esquerres un govern com els dels tripartits, que van fer exactament el mateix que el que anomenaven nacionalista i de dretes. S’és més d’esquerres per endeutar-te més i fer veure que el “mana ve del cel”.

És de dretes en Mas que ha encapçalat la “revolució”, que de moment sembla voler una majoria de catalans. És de dretes voler complir amb les regles de joc del capitalisme i retornar el que demanes. És de dretes considerar que la pluralitat social és un bé que cal defensar. És de dretes voler exactament el que volen les “esquerres” amb l’ensenyament i la sanitat. És de dretes voler que l’atur no sigui una xacra. És de dretes voler un país modern i capdavanter. És de dretes ser culte i mecenes per afavorir el país, la cultura, l’art, la investigació i la justícia social. Doncs són aquets els que habitualment  han dirigit des de “la dreta”, els moviment d’esquerres.

El temps de la ratlla fina entre esquerres i dretes, és tant banal com subtil, sobre tot perquè en democràcia el ciutadà tria i acostuma a fer-ho per pur interès o sentimentalisme abans que per possibles diferencies ideològiques. Qui pot negar que a Espanya el PP, rep una quantitat ingent de vots de la “classe obrera”. Qui pot negar que el PSOE rep una quantitat ingent de vots de la burgesia i de la dreta dominant, honestament ningú.

El temps revolucionari, que enfrontava dretes i esquerres, a Europa s’ha acabat. Ara el que toca és fer les millors propostes socials, convèncer i guanyar a les urnes. La resta misèria moral i un voler enganyar per objectius inconfessables i fins i tot libèrrims.



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.