El Manifest Comunista de Marx, i les aportacions de filòsofs i pensadors com Engels, introduint conceptes com “lluita de classes” entre la burgesia i el proletariat, varen revolucionar la vida social de l'época Primer l’associacionisme, desprès els partits i els sindicats, van ser el resultat d’unes noves formes d’esclavatge. Començava el temps del capitalisme i de l’explotació de l’home per l’home. Tot i que els temps de l’esclavatge a Europa tocava “tocata i fuga” i la revolució a l’imperi Rus liderada per Vladimir Lenin, mamant de la ideologia escrita i argumentada per Marx, corroborava aquest fet, sorgien noves formes d’injustícia. N’eren el resultat de la revolució industrial.
El capital, obra cabdal de Marx, descriu amb exactitud les injusticies del moment. No obstant la teoria Marx reconeix el capitalisme com element potencial de canvi. La reacció d’el capitalisme és l’acció revolucionaria del proletariat. Sense capitalisme, no existiria cap procés revolucionari. Fins les acaballes del segle XVIII, el poble mai havia estat revolucionari, ni a França. El feudalisme i la religió marcaven els esdeveniments, que mai van ser revolucionaris.
Ara som on som i res, amb matisos, del que tenim té a veure amb el nazisme i el franquisme. Som al segle XXI. Cert que som part d’Espanya, però Espanya forma part de la Unió Europea, Unió que des de els seus inicis sempre va ser de mercat i economicista. A Europa el capitalisme havia guanyat no només al nazisme, sinó també al comunisme i sense dir-ho la lluita de classes.
Referint-nos a Catalunya, els catalans mai hem pogut fer la nostra revolució proletària. La guerra del 36, ni va ser revolucionaria ni victoriosa. De fet va servir perquè la llevo del capitalisme, de la ma del franquisme nides com mai dins de la burgesia catalana.
Ser d’esquerres era sinònim d’antifranquista. A la burgesia en general no s’ha l’esperava en aquets afers. Curiosament però el lideratge de la lluita antifranquista, corresponia a personatges provinents de la burgesia i de la Universitat, cosa que determinava un encreuament entre la burgesia i la classe obrera, fet que era acceptat amb naturalitat i fins i tot alegria.
Els temps d’abans i d’ara, lluny de poder-se comparar, ara en ofereix una complexitat ideològica i al mateix temps una barreja conceptual que possibilita adjectius que molt sovint són falsos o gens ajustats a la realitat.
La pregunta que molts mai voldran fer és que vol dir ser d’esquerres o de dretes, ara. És de dretes la Merkel Presidenta d’Alemanya amb un 4,9 % d’atur o l’Espanya de Zapatero amb un 24,6 % d’atur. És de dretes un País com Suiza que te gairebé el 0 % d’atur però en canvi no practica la solidaritat ni a Europa ni possiblement en lloc.
És d’esquerres Pablo Iglesias, que mai ha conegut el que vol dir ser un explotat del capitalisme. És d’esquerres Coscubiela que tampoc sap el que vol dir ser un explotat industrial, però que va aconseguir primer ser secretari general d’un sindicat anomenat de classe, després professor a ESADE on és formen els empresaris. - Empresari, capitalista i explotador sempre han estat conceptes indestriables de l’esquerra - i ara Diputat a les Corts espanyoles. És d’esquerres un govern com els dels tripartits, que van fer exactament el mateix que el que anomenaven nacionalista i de dretes. S’és més d’esquerres per endeutar-te més i fer veure que el “mana ve del cel”.
És de dretes en Mas que ha encapçalat la “revolució”, que de moment sembla voler una majoria de catalans. És de dretes voler complir amb les regles de joc del capitalisme i retornar el que demanes. És de dretes considerar que la pluralitat social és un bé que cal defensar. És de dretes voler exactament el que volen les “esquerres” amb l’ensenyament i la sanitat. És de dretes voler que l’atur no sigui una xacra. És de dretes voler un país modern i capdavanter. És de dretes ser culte i mecenes per afavorir el país, la cultura, l’art, la investigació i la justícia social. Doncs són aquets els que habitualment han dirigit des de “la dreta”, els moviment d’esquerres.
El temps de la ratlla fina entre esquerres i dretes, és tant banal com subtil, sobre tot perquè en democràcia el ciutadà tria i acostuma a fer-ho per pur interès o sentimentalisme abans que per possibles diferencies ideològiques. Qui pot negar que a Espanya el PP, rep una quantitat ingent de vots de la “classe obrera”. Qui pot negar que el PSOE rep una quantitat ingent de vots de la burgesia i de la dreta dominant, honestament ningú.
El temps revolucionari, que enfrontava dretes i esquerres, a Europa s’ha acabat. Ara el que toca és fer les millors propostes socials, convèncer i guanyar a les urnes. La resta misèria moral i un voler enganyar per objectius inconfessables i fins i tot libèrrims.
RSS Feed
