Espanya i el seu Estat, hores d’ara encara conserva dins del cos legal, l’acord que Franco va fer amb el Vaticà l’any 1953. D’aquí els privilegis que manté l’Església malgrat que la Reial Constitució espanyola implantant el regim del 78 diu que Espanya és un Estat aconfessional.
La canonització d’una víctima del republicanisme d’esquerres, Joan Roig, el 7 de novembre d’aquest any, ha suscitat una certa controvèrsia, donada la situació per la pandèmia. I tenen raó aquells que denuncien que els drets no són els mateixos per tothom.
No insistirem, i acceptem que han de ser els que en saben per dir-nos que hem de fer i que no per combatre al virus. Ara be, totes les indicacions a més de tenir continguts científics han de tenir sentit comú i lògica. Mantenir privilegis per molt legals que siguin, són la mort a la credibilitat i al fet solidari d’acceptar mesures d’obligat compliment.
Si a una església poden reunir-se més de 500 feligresos, tot i que mantinguin les ordres del PROCICAT i Govern, perquè no a un camp de futbol, a un teatre, a un cine, o a les terrasses dels bars. És pot anar al transport públic sense mantenir distancies. És pot treballar a les empreses sense saber si és compleixen les recomanacions i en canvi és castiga amb els mateixos arguments que a d’altres no.
L’arquebisbe de Barcelona i president de la Conferencia Episcopal espanyola, Joan Josep Omella, que potser per edat era dels que acompanyaven al Franco sota pali, diu que el dret a fer misses és un dret constitucional emparat amb la llibertat d’expressió i religió.
Aquest personatge ple d’actituds cristianes, per uns, només canonitza als franquistes i oblida a tots els assassinats pel franquisme. Sense anar més lluny, a dia d’avui encara esperem un sol mot a favor dels catalans empresonats com en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez pel sol fet d’haver utilitzat els drets constitucionals de manifestació i expressió.
No només no han fet res per una veritable reconciliació, sinó que continuen gaudint dels privilegis franquistes. D’aquí que creguin que estan per sobre del PROCICAT, de les decisions del Govern i de tot allò que no combregui amb el seu ideari, que és de tot menys cristià. El més fotut però, és veure com personatges públics com l’Albert Batlle, i eren.
Reconciliació de les víctimes del franquisme i l’Església catòlica
- Autores: Josep Viana Crespo
- Localización: Església i franquisme: De la col·laboració amb el franquisme al seu combat / coord. por Angel Belzunegui Eraso, Josep Sánchez Cervelló, Alberto Reig Tapia, 2017, ISBN 978-84-8424-610-7, págs. 327-334
La repressió planificada i sistematitzada duta a terme pel franquisme va voler disfressar el seu genocidi a partir de simulacres de judicis militars amb caràcter sumaríssim; no tenien garantia processal ni defensa efectiva per als encausats. Consegüentment, aquests judicis s’acabaren convertint en assassinats. A hores d’ara, aquests pseudojudicis encara no han estat anul·lats ni esborrats de l’ordenament jurídic de l’Estat, malgrat les reiterades peticions de molts familiars de les víctimes, parlaments autonòmics, diputacions, Ajuntaments, entitats privades i diferents recomanacions d’organismes internacionals com ara l’ONU. L’Església no ha aixecat la seva veu oficial en contra de totes les ignomínies del règim franquista. Així, la reconciliació efectiva serà força complicada; per a aconseguir-ho, són necessàries l’assumpció d’aquestes responsabilitats i una veritable petició de perdó.
RSS Feed
