No és que ho digui en J. B. Culla, és que els fets són els que són i per posar-hi un final espanyol adequat, avui, dia 14 de Juny el govern espanyol del PP en “Consell de Ministres”, ha aprovat dues lleis, que ara s’aprovaran sens dubta al Congrés espanyol on esta prohibit parlar cap lengua que no sigui el castellà, i que tanquen el cercle virtuós del que volen els espanyols pels catalans. De fet, la nova llei d’ensenyament, acompanyada ara per la d’exteriors, i una de recentralització encoberta per deixar la policia catalana sense competències, més l’ofec financer que rep Catalunya, demostren l’atac ideològic i espanyol contra Catalunya i els catalans.
Qualsevol país ho és si pot treballar-ne l’ensenyament - educació, si pot decidir quins han de ser els impostos, la seva recaptació i liquidació, si pot establir les relacions internacionals i signar els acords i convenis que el interès de país ho determini. També és fonamental construir l’estat de dret amb els mecanismes institucionals i de seguretat adients.
Espanya fa estona que vol carregar-se l’estat autonòmic. Discursos i manifestacions al respecta en tenim a dojo. Ben mirat als catalans ens hauria d’importar ben poc, si no fos que els espanyols de sempre, volen situar les bases d’una nova Espanya, més semblant a l’antiga que ja varem conèixer. De fet ells treballen des de la premissa de que sempre serem de la seva propietat i per evitar qualsevol contingència ara han aprés ha utilitzar la legalitat institucional i jurídica.
Governar sense diners, amb l’estat fen lleis utilitzant la seva majoria absoluta al Congrés, retallant a tort hi ha dret, esperant que s’ampliï el gruix dels que volen que els catalans decideixin, és un suïcidi, però ara ja no és personal, és de país.
Ministres, expresidents i ex vicepresidents espanyols, tertulians unionistes professionals, fins i tot el President Rajoy, no paren de visitar Catalunya. Ara mateix la pressió és màxima, ja ens han pres en serio, saben que les accions que fa el President Mas fa forat, que la marxa per construir la Hisenda catalana ja és inparable. Saben també que tot i que en enquestes uns pugin i d’altres baixin, l’independentisme guanya de carrer i l’opció unionista i autonomista perd.
Espanya sap que no és moment de fusells, és la legalitat la que serveix i la que pot tenir reconeixement internacional, i és per això la pressa en fer lleis, que acollin Catalunya, però que en cap cas resolen l’atur, ni creen llocs de treball, ni resol la situació dels bancs, ni la corrupció ni l’evasió fiscal. Són lleis fetes i pensades des de l’òptica espanyola i amb l’objectiu de sempre, impedir que Catalunya pugui decidir i ser lliure.
Amb aquest context, no només s’ha de complir el pacte del 2014, sinó que hem de tenir abans de que acabi aquest any la data i la pregunta, que de moment això, legalment, encara ho podem fer.
La independència de Catalunya no és un problema de nacionalisme, sinó de justicia històrica. Francesc G.
Qualsevol país ho és si pot treballar-ne l’ensenyament - educació, si pot decidir quins han de ser els impostos, la seva recaptació i liquidació, si pot establir les relacions internacionals i signar els acords i convenis que el interès de país ho determini. També és fonamental construir l’estat de dret amb els mecanismes institucionals i de seguretat adients.
Espanya fa estona que vol carregar-se l’estat autonòmic. Discursos i manifestacions al respecta en tenim a dojo. Ben mirat als catalans ens hauria d’importar ben poc, si no fos que els espanyols de sempre, volen situar les bases d’una nova Espanya, més semblant a l’antiga que ja varem conèixer. De fet ells treballen des de la premissa de que sempre serem de la seva propietat i per evitar qualsevol contingència ara han aprés ha utilitzar la legalitat institucional i jurídica.
Governar sense diners, amb l’estat fen lleis utilitzant la seva majoria absoluta al Congrés, retallant a tort hi ha dret, esperant que s’ampliï el gruix dels que volen que els catalans decideixin, és un suïcidi, però ara ja no és personal, és de país.
Ministres, expresidents i ex vicepresidents espanyols, tertulians unionistes professionals, fins i tot el President Rajoy, no paren de visitar Catalunya. Ara mateix la pressió és màxima, ja ens han pres en serio, saben que les accions que fa el President Mas fa forat, que la marxa per construir la Hisenda catalana ja és inparable. Saben també que tot i que en enquestes uns pugin i d’altres baixin, l’independentisme guanya de carrer i l’opció unionista i autonomista perd.
Espanya sap que no és moment de fusells, és la legalitat la que serveix i la que pot tenir reconeixement internacional, i és per això la pressa en fer lleis, que acollin Catalunya, però que en cap cas resolen l’atur, ni creen llocs de treball, ni resol la situació dels bancs, ni la corrupció ni l’evasió fiscal. Són lleis fetes i pensades des de l’òptica espanyola i amb l’objectiu de sempre, impedir que Catalunya pugui decidir i ser lliure.
Amb aquest context, no només s’ha de complir el pacte del 2014, sinó que hem de tenir abans de que acabi aquest any la data i la pregunta, que de moment això, legalment, encara ho podem fer.
La independència de Catalunya no és un problema de nacionalisme, sinó de justicia històrica. Francesc G.
RSS Feed
