Avui tocarem un tema, que el sabem pelut, i que segur que pot obrir ferides mentals. Esperem que mai físiques. El mestissatge, identitats i cultures.
Ningú, creiem, pot negar que les cultures, totes, tenen un contingut tradicional que amb el temps, i modulacions socials i conflictes interns i externs, esdevenen part d’una identitat.
Mesurar la identitat d’un poble amb criteris racionals només és pot fer mesurant com és comuniquen, amb quina llengua, quines són les seves costums i la seva historia familiar i col·lectiva.
És indubtable que viatjar en carro, a cavall ho ha peu no propiciava un coneixement i intercanvi de rols amb la rapidesa que si tenim des de el segle XX que ho podem fer amb vehicles motoritzats, avions i vaixells.
Avui hem de destacar la rapidesa comunicativa, també, pels mitjans comunicatius (TV, ràdios, Internet, xarxes). Al segle XVIII, abans del telègraf, una missiva podia trigar dies setmanes mesos i fins i tot anys en arribar al seu destí. Avui, amb segons ens comuniquem on sigui del planeta.
Històricament, el mestissatge gairebé sempre esdevenia el resultat d’uns que envaint un territori i per la força o voluntat és barrejaven. Ho feien els Hitites, els Perses, els Egipcis, els Fenicis, els Romans i els del Ándalus. A Europa ho van fer els Celtes, els Ibers, els Francs, els Uns i, com no situacions que obligaven migracions per epidèmies o guerres locals. Als pobles nòrdics més del mateix. Però tot tenia la seva cadència cosa que permetia uns mestissatges lents que esdevenia un nou model social. Per això serveix el mestissatge; per la millora del existent, o per un canvi radical del mateix. Ahir ho feien els nazis. Avui ho fan els xinesos i els turcs.
Un dels exemples indiscutibles d’una ètnia, l’àrab que no practica el mestissatge, malgrat comptades excepcions, ha i està passant a França, Marsella. Ara està passant el mateix a Perpinyà. Argelia va ser una colònia francesa i la seva independència que va ser cruenta, va suposar una derrota per França i un reconeixement pels argelins d’una doble nacionalitat, que avui els francesos paguen sense cap integració a les costums i formes de viure franceses.
Marsella avui és una ciutat arabitzada, no europeïtzada. Majoria àrab, provinent d’Argelia, del Marroc i d’altres països islàmics. Tenen dret a construir la seva vida a Marsella? I tant. Tenen dret a imposar el seu model social que res te a veure amb el francès. Segur que no. Tenim dret els autòctons a imposar una determinada forma de vida social? Segur que no. Al que si tenen dret és a establir normes socials de vida i conducta al que els nous vinguts s’han d’adaptar. Mai a l’inrevés i, sobre tot si arriben a països, territoris on la democràcia permet viure d’acord les regles mínimes de convivència.
A Catalunya, que avui, com autonomia dependent d’Espanya i el seu Estat, no tenim competències sobre els fluxos migratoris, el seu control, ni les capacitats per integrar als nous vinguts, amb els recursos adequats, és un fet.
Cal fer memòria i saber que des de el 1714 Castella i el seu regne, per la força de les armes primer i desprès amb reials decrets i normes castellanes, han intentat liquidar tot allò que ens defineix com a poble. Ho han pretès els borbons, els dictadors i fins i tot els que van de demòcrates al segle XXI i XXII. Els més besties com el nazisme de Hitler, ni integració ni res que si assembli, directament al forat i crematori.
Documents de tota mena certifiquen que l’estratègia més usada per liquidar Catalunya i al seu poble, ha estat una utilització miserable d’una obligada migració rebuda d’altres territoris a Catalunya. Misèria com arma per fomentar la fugida a d’altres territoris. És el pitjor que li pot passar a un ciutadà, foragitar-lo don és.
Només la força dels catalans, en termes generals, va impedir l’anorreament de la nostra cultura, historia i costums i molts dels nouvinguts ho varen entendre. El Paco Candel amb el seu llibre, “Els altres catalans” ho va reflexa prou be.
El nostre problema, a banda que destacats dirigents espanyols amb poder, mai han regulat cap procés migratori, però si que han fet del mateix, una norma no escrita per envair Catalunya amb gen d’altres països, comença a deixar-nos amb inferioritat per defensar el nostre model social. Amb totes les imperfeccions que tingui.
Nosaltres sempre hem estat, respecta al Estat espanyol els més avançats socialment. Dret al vot per les dones. Defensa del divorci. Organitzacions pels treballadors i una defensa aferrissada dels valors i drets democràtics. Que som un poble treballador convençuts que a dia d’avui ningú, creiem, en te dubtes.
El problema de Catalunya és, ras i curt, que formem part per dret de conquesta, mai per decisió pròpia, part d’un Estat castellà sense capacitat per decidir sobre qüestions tant important com la regulació dels fluxos migratoris.
No podem fer com fan els suissos, anglesos, australians, neozelandesos, països nòrdics i tant d’altres que, ho vas amb feina, ho de turista o no hi tens cabuda.
Aquest fet, el control migratori, Espanya i el seu Estat ho estan utilitzant per liquidar i, no ve d’ara, la identitat catalana. No és només la substitució del català pel castellà, és més bestia, és voler que immigrants sense papers s’instal·lin, sovint mal vivint, a Catalunya.
Deu ser el remordiment de Castella vers les seves antigues colònies i tractats infumables el que permet que ciutadans dels països sud-americans ens inundin. No venen perquè tinguin països lletjos o desèrtics, venen perquè saben que aquí poden tenir un cert futur i seguretat.
Deu ser també, que Espanya i el seu Estat ha de pagar al Marroc el seu ajut al cop d’Estat de Franco i la guàrdia mora assassina que fins i tot avui els seus successors cobren pels serveis prestats, el perquè tenim una població marroquina a Catalunya, que supera amb escreix la que pot tenir altra territori.
Catalunya no pot regular cap flux migratori. Pitjor no pot extradir a ningú. Ho decideix i fa l’Estat espanyol. Catalunya no pot ni fer processos d’integració i si ho fes seria tractada de racista, supremacista i xenòfoba per les esquerres espanyolistes.
I el més greu de tot és que saben que no disposem d’eines d’integració, en termes generals els que millor accepten i entenen que no viuen als seus països, són els sud-americans. Els àrabs, del Marroc o don siguin, els que menys.
Sembla, millor, ja és un fet, que ER vol normalitzar la cultura àrab a Catalunya. Aquest fet, si també ho vulgues fer amb d’altres cultures seria una aposta enriquidora i democràtica. El que no és pot fer és normalitzar una determinada cultura que suposi una substitució de la majoritària i menys fer-ho utilitzant aspectes demagògics com que els hem de respectar i fer el possible perquè es sentin com a casa.
Tothom sap que la cultura àrab, de socialment justa i democràtica no en te gairebé res. Avui saber com viuen les dones als països musulmans no és cap esport de risc. Afganistà, Irak, Aràbia Saudi, Kuwait, hi ha tants d’altres la dona és tractada com un mer objecte sense cap dret.
Qui pretengui substituir la integració pel manteniment de les seves costums i lluny del nostre estàndard europeu i democràtic, aquest el que si que és, és un populista demagoga en busca del vot perdut. Ho confirma la campanya de ER; “papers per tothom” i les seves accions per inscriure al padró municipal tinguis o no papers de legalitat. El títol seria: en busca del vot perdut.
A Catalunya, les dones són lliures per decidir com vesteixen. A qui voten. Amb quina religió volen militar o no. Amb qui volen establir, compartir el seu futur i tenir fills. Viatjar soles o acompanyades. Les dones àrabs, NO.
Segur que ni hauran que per motius obscurs diran que accepten amb la seva totalitat les seves costums. A les que no, les lapiden o cremen la cara.
No senyors de les esquerres, progres, subvencionades, i vividors d’una revolució permanent mai aconseguida. Els podrem respectar com són i com volen viure, però si defensem la justícia social i l’alliberament de la dona, com voleu, en cap cas legislarem per mantenir situacions alienes al nostre estendard de vida.
A ningú se la obligat a venir. Però no hem de ser els autòctons els que ens adaptem, han de ser els nouvinguts i si la discrepància per defensar valors i drets democràtics xoca amb la dels nous vinguts, lluita aferrissada per defensar-los.