La conclusió és que la justícia al Estat espanyol és de base i fonaments franquistes i la resta dels Estats de la Unió Europea, en termes generals, la seva, és de base democràtica.
Espanya i el seu Estat amb més de 40 milions d’habitants havien de formar part del mercat europeu. Calia equilibrar el “modus vivendi” amb Europa i el poder adquisitiu dels “espanyols”. I com no, també calia demostrar, sense cap trencament, que la democràcia era el nou sistema quesubstituïa la dictadura de Franco.
Per la Unió Europea, amb una transició controlada pels EEUU i aliats en tenien prou. Només els calia els personatges adequats per conduir-la. L’exèrcit no obriria boca perquè els acords de Franco amb els EEUU en termes militars així ho van establir. L’únic que podia enterbolir l’operació era demanar comptes per la part antifranquista.
La concordança però va reeixir i triomfar, d’aquí una nova constitució on deixava clar qui seria el cap d’estat i general de tots els exercits i que el primer que és faria legislativament seria la llei d’amnistia. Una llei on els feixistes, falangistes, franquistes, assassins, torturadors i lladres mai pagarien preu.
Ni el pretès cop d’Estat encapçalat per militars i guàrdia civil del 23 F del 1981 i com varen ser tractats per la justícia espanyola va suposar que la UE prengués part. Era un assumpta intern, com sempre.
Ni la posada en marxa del GAL, organització terrorista finançada i controlada per l’estat espanyol, amb uns quans assassinats a l’esquena va ser prou tema perquè la UE digues quelcom. Era un assumpte intern.
Ni totes les condemnes de la justícia europea, per judicis sense garanties, per tortures, per no tenir en compta drets fonamentals, sembla que inspiren al governants de la Unió Europea i continuen dient; és un assumpte intern.
L’1 d’octubre del 2017 ens hauria de servir per saber fins on hem d’arribar i amb qui comptem.
España el seu Gobierno i com no l’estat, que ho controla tot ho tenen clar, poden fer el que els hi plagui en termes socials que mai pagaran cap preu i menys els que són estat, policies jutges i els seus funcionaris.
Hauríem d’haver après la lliçó. Espanya i els seus, d’esquerres i dretes, amb una pretesa democràcia sempre guanyaran. Amb una voluntat popular organitzada i un bon lideratge no.
No podrem evitar que la UE continuï dient que és un assumpte intern si no fem i no som capaços que l’assumpte els toqui directament i això només és possible amb una estratègia desestabilitzadora del “Gobierno de España i el seu Estat”.
Fer-ho es possible. Per començar només caldria deixar de donar estabilitat a un govern espanyol pretesament d’esquerres però que mante la legislació de les dretes i fa el mateix.
Menteix qui digui que millor unes esquerres governant l’estat espanyol que unes dretes. Oblidar que va ser dretes i esquerres els que ens van aplicar el 155 ho diu tot.
De moment l’estratègia de creure’ns o fer-nos creure que amb els del PSOE + UP tindrem “fumata” blanca amb el tema de la autodeterminació i amnistia, pel que serveix es per tenir un Govern autonomista, capat i esperant i pregant que des de Madrid ens atenguin les nostres demandes que l’únic que farà és constatar que continuem sense saber que es el dret a decidir.
Cada dia que passa des de Catalunya i, a Madrid generant estabilitat s’està legitimant que no som un poble, ni nació ni res que no sigui el; que pone en tu DNI.
A can ER sembla que les paraules premonitòries del Heribert Barrera: Mentrestant estiguem lligats al Estat espanyol els qui decidiran seran sempre ells.
Qui cregui que la taula de diàleg tindrà resultats positius en termes nacional i de poble va dat. L’únic que s’obtindrà seran uns “possibles acords de competències” que mai és compliran, uns quants millonets que ja deuen, a canvi d’aprovar els pressupostos espanyols.
Fer-ho seria més del peix al cove i deixar clar, que qui els hi doni suport, sabent que per incomplir, Espanya mai pagarà preu, és perquè mai ha volgut que Catalunya sigui lliure.
RSS Feed
