23 DE JUNY I DESCOMPTANT.
Els humans, en general “som bona gent” i fins i tot capaços de recaure infinitat de vegades en el mateix despropòsit. Imperis ancestrals, guerres locals, guerres mundials, certifiquen que en un moment donat els humans perden la humanitat. Construir societats equilibrades, sempre n’ha estat l’excusa. De fet tota construcció comporta servituds i privilegis. El que més costa és fer-la justa.
Dèiem que som en principi bona gent i fins i tot volem creure’ns allò que mai passarà. Alguns ben pensats, d’altres tenallats per pors inconfessables i una minoria que defensa els seus privilegis, són culpables d’introduir nous temors i ficticis acords.
Un discurs, on el que sura és més Espanya i més llengua castellana, ha fet possible un cert miracle, per una interpretació del mateix. Una paraula, millor dit dues, “moltes gràcies”, més una “diversitat” abstracta, han estat prou perquè els de les terceres vies, empresaris varis i unionistes espanyols desaforats, emprenguin de nou l’atac contra el dret d’autodeterminació al que tenim dret els catalans. El problema és que a Catalunya terceres vies amb proposta o sense ja no són creïbles.
Miquel Nadal, home representatiu del socialisme català espanyol i emprenyat per la deriva del PSC, sobre tot perquè ell vol votar i votar SI i NO, i el seu partit ha abdicat del sentit democràtic, “de moment”, ara torna ha estar cofoi. El seu ídol i ideòleg dels socialistes espanyols, retornarà el bon seny, i democràtic als socialistes de Catalunya, ens diu i és queda tant ample. Sembla que no hi era quan l’incombustible Miquel Iceta va dir, jo soc espanyol, antiindependentista, federalista, defensor de ser part del PSOE i vull, i estic a favor del dret a decidir sempre que és faci de forma legal i acordada. Exactament com deia el seu predecessor, que ara el vol al seu costat. No fotem senyor Nadal, el problema mai és de persones, és de propostes, de projectes i de moment el senyor Iceta ens proposa més del mateix. Això si, amb una rialla profident.
Tot els indicis apunten que finalment tindrem una oferta, si més no això diuen. Un nou cap d’Estat, el darrer no tenia prestigi. Uns moviments estratègics dins dels partits majoritaris espanyols. Un que proposa una reforma constitucional sense precisar, l’altre per una reforma tributaria burlesca i el inici d’unes obres inacabades, poden ser el símptoma de que és possible. Una patronal catalana que comença tímidament ha reclamar la consulta, ho confirma. El que ningú públicament sap, encara, quin tipus d’oferta ens faran. En Vinent Partal l’altre dia en l’editorial de Vilawep.cat feia cas d’una oferta “hipotètica”, per cert brillant, a la Navarresa. Drets forals, una certa confederació i un tracte fiscal a prop del concert econòmic, i tot això sense modificar la Constitució espanyola.
Aquesta podria ser la màxima oferta. La mínima seria tornar a l’Estatut del 2006. El problema és que Catalunya ha superat amb escreix els dos escenaris i propostes. El terme polític autonòmic és mort i en Felip VI, ho va certificar amb el seu discurs, “una sola nación, España”. L’altra és impossible perquè ens continua definit com espanyols i no reconeix la nació catalana.
Preparem-nos, nosaltres creiem que no ens arribarà cap proposta i perquè arribi hauríem de renunciar a fer la consulta. Espanya és en un cul de sac i ara han fet tard. Ara toca un 11 de Setembre espatarrant, democràtic i pacífic. Ha de ser la darrera demostració del poder cívic i democràtic dels catalans i tanmateix ha de quedar clar el suport als que lideren el procés des de l’òptica política.