Espanya és com un espai virtual que pretén des de temps ençà ser i, ho es, per l’imperatiu del fusell ahir i, avui per poders que van per lliure i d’altres que conspiren per fer de la justícia social el seu èxit econòmic.
Certament mai hi ha “revolució” si la necessitat no obliga. Avui, be ja fa uns quants anys PSOE i PP van descobrir que formar part de la UE i treballar perquè la separació dels poders del Estat ho sembli és el camí per desprès fer el que convingui.
El problema el tenim quan els que volen que els “imputs” democràtics siguin objectivament ajustats a dret, fan el mateix.
Desprès de la transició, 1978, on semblava que les “nacionalidades”, Catalunya, Galicia i Euskadi, quedaven satistefetes per una semàntica publicada a la gran Constitució franquista, i si, franquista perquè els tres pilars que deixen clar que ho és son: Espanya és l’única Nació dels espanyols, que l’exèrcit és el garant de la unitat territorial i que la monarquia dels borbons són els únics que ostentaran la prefectura del Estat. Això és el que defensava Franco i el que volia. “Todo atado y bien atado”. I havíem si algú pot contradir que el que diem no és cert.
No ens enganyem si els responsables politics del moment no haguessin fets gaires escarafalls al “cepillado” dels espanyols socialistes i al que van fer els lletrats del Tribunal Constitucional, segur que no haguéssim tingut cap procés i ens haguéssim instal·lat definitivament amb la dita del qui dia passa any empeny.
A aquestes alçades, som dels convençuts que Espanya i el seu Estat estan disposats al que calgui per mantenir l’estatu quo i sobre tot la distribució territorial amb les seves competències. Això si, deixant clar que la darrera paraula surt de Madrid.
ER ha fet el seu estudi i anàlisis de la situació per “saber per on poden anar els trets”. ER a decidit que cal ser aliats lleials amb les esquerres espanyoles i com pensen que ells també ho seran, tot fet. Fins i tot la seva lleialtat, la de ER, és tant sublim que el Rufian i el seu grup a Madrid no paren donant suport a tots els Decrets i lleis, fins i tot pressupostos, malgrat serveixin per centralitzar competències. Tot per l’és esquerres.
Massa sang i masses plors perquè haguem de renunciar al que tenim dret; ser lliures i decidir com ens volem administrar.
L’1 d’octubre del 2017 va ser el dia on la prova del coto va deixar clar que Espanya, el seu estat i els espanyols que mai podran ser altra cosa, prefereixen sang i plors. La democràcia per ells és un concepte sense cap altra pretensió de semblar que la practiquen i prou.
Seria bo que algun dia, que desitgem proper, i sense sang siguin els espanyols els que plorin per haver perdut un tros de les seves conquestes i tot per no haver entès que a la Península Iberica el que hi ha són castellans, catalans, gallecs i bascos.
RSS Feed
