Els professionals de la tertúlia a radio o TV, normalment diuen el que volen i com que amb teoria tenen un cert nivell intel·lectual, sempre procuren comportar-se amb seny. Segur que també deu influir per garantir la seva continuïtat i percebre la remuneració corresponent, obeir protocols i deontologies varies provinents de l’empresa contractant.
Són els “tertulians”(Personatges disposats a aprendre, compartir i contrastar idees i opinions). Autèntics depredadors a l’hora de fer anàlisis hipotètics que ho abracen gairebé tot. Dominen la política, nacional i internacional. Dominen la geoestratègia mundial. Aparentment sembla que dominen qualsevol matèria. Fins i tot ens poden plantificar futuribles tant intangibles com fantasiosos i quedar-se tant amples. Fins i tot saben que el que diguin sigui una mentida contrastada o no, no paga penyora. Són professionals de l’entreteniment. Uns amb ganxo mediàtic i d’altres aprofitats per moments tant efímers com irrellevants.
Són, en diuen, generadors d’opinió. No diem que tothom tingui aquesta capacitat. Fins i tot en tenim que l’únic propòsit és intoxicar al respectable i defugir dels fets. Manipuladors a sou del mitja, en diem nosaltres.
Cap protocol que denuncií o retratati el tertúlia de torn quan menteix. Tant s’ha val. El que compte és l’audiència i si generen opinió favorable o no al objectiu mai reconegut del mitja. En termes generals els mitjans sempre treballen en absència d’objectivitat. Tots tenen amo.
Sembla que construir opinió amb uns certs valors cohesionadors, és el de menys. Mentir, o exposar opinions el més ajustat possible a la veritat, avui sembla que no només és irrellevant, sinó que per extensió mediàtica la societat s’empelta d’un fet tant preocupant com miserable, mentir o senzillament dir la veritat deixa de ser un valor a mimar i cuidar.
Existeix un apartat de tertulians com Gemma Galdon, Toni Bolaño, Gonzalo Bernardo, Lopez Alegre, Nacho Martin Blanco i Xavier Sardà, que no amaguen les seves ideologies per convèncer les maldats dels que no pensen com ells, mai per debatre ni contrastar tot i que ho pretenguin. És esfereïdor veure i escoltar com s’erigeixen amos de la certesa i de les dades macros i micros per defensar els seus argumentaris. Són els que només serveixen per amanir la bogada. Unes dades, infames són la base del seu repertori argumental, la seva procedència, de l’estatus quo.
Després tenim els que van d’objectius. De neutres. Malgrat el que sembli no ho són. Ser tertulià fixa a 13TV, la Sexta, o, a 8TV, sempre té un preu. Em de reconèixer però, que l’argumentari utilitzat per Lopez Burniol, Marius Carol, Antoni Puigverd, Rafel Nadal, Josep Queralt, J. B. Culla, s’acosta més a un anàlisis racional que no emotiu.
Finalment tenim els holigans de la tertúlia. Ni dades, ni arguments la desqualificació pura i dura n’és el seu referent. Contrastar les noticies, que és el mínim que fa un periodista, no entra en el seu haver. Condemnar pel fet que dona redit polític, és l’habitual. Allò tant sagrat del dret a la innocència fins que no es demostri el contrari ni compta ni l’usen. En aquest grup destaquen, la Gemma Galdon, en Gonzalo Bernardo i Lopez Alegre. Podríem afegir a tertulians que ja no ho són i que han fet el salt a la política, desprès d’utilitzar la plataforma mediàtica, com en Girauta i Pablo Iglesias.
Mentir, ser un professional de la manipulació sobre bases incertes i no contrastades, a Espanya no paga preu. A Catalunya tampoc gaire, donat que els que menteixen continuen de tertulians sense cap tipus de vergonya.
Tenir un títol universitari en cap cas hauria de donar llicencia per mentir. No complir el sagrat deure d’atendre un malalt està penat. No complir el sagrat deure de dir la veritat és fins i tot, ho hauria, de ser tant punible com no fer-ho amb un malalt, sobre tot perquè s’injecten a la societat informacions manipulades que de vegades és tradueixen en odi i repulsa a la política en general.
Debatre sobre la mentida instaurada, en cap cas ha de ser noticia. Permetreu, no només fa culpables als tertulians, si no que també ho són els medis de comunicació, privats i públics que ho permeten.