No hem estat els catalans els que hem dit que cal envair Catalunya d’espanyols castellans i altres ètnies per anorrear tot el que tingui flaire de català, començant per la llengua i acabant per la historia i costums.
Ho sabem i estem disposats. Com no matisem adequadament sens tractarà de racistes, supremacistes i xenòfobs, però revertir la situació requereix saber-ne les causes i si ens en sortirem com una Comunitat Autònoma o indefectiblement només amb la independència.
Desprès de la derrota del 1714 i malgrat els Decrets de Nova Planta ideats pel Duc d’Olivars on la prohibició del català va ser total i perseguit, el borbó i els seus successors durant tres segles, no només no van aconseguir el seu objectiu, castellanitzar-nos i desprès espanyolitzar-nos, sinó que la llengua és mantenia vigorosa i estesa a tot el territori com si d’un Estat és tractes.
La immigració a Catalunya durant els segles XVII i XVIII era pràcticament inexistent i el mestissatge també.
És a la revolució industrial, que a Catalunya s’inicia al 1832, quan el paradigma social a Catalunya inicia el seu procés de canvi. Tot i que els nivells de comunicació son encara precaris, l’efecte crida te els seus efectes i Catalunya és converteix amb el nou Daurat a la Península.
Tot i ser un procés migratori minso, dos efectes paral·lels es produeixen de forma natural i sense imposicions i, el resultat és una integració natural al seu nou medi. Aquesta integració suposa l’acceptació de la realitat catalana i d’una barreja entre catalans i nou vinguts.
Quaranta anys de dictadura franquista i la seva continuïtat, més unes noves tecnologies comunicatives i l’acceptació per una part dels dirigents politics que el castellà ja forma part inequívoca de la realitat catalana, més l’objectiu mai amagat dels castellans per construir la seva nació castellana, són avui el paradigma del desastre i d’un anorreament calculat on ens situa al vorell del desastre com a poble i Nació.
La immersió lingüística ideada pels mateixos que varen recolzar la transició i l’adveniment del regim del 78, és l’artefacte legal per situar-nos on som i descobrir avui que el català està iniciant el procés irreversible d’irrellevància i destrucció.
Quaranta tres anys de prestesa democràcia ha servit per una introducció letal del castellà a Catalunya i sumat a una globalització de supervivència, sobre tot als països de sud-americà, que hem rebut, sense eines per una bona integració és el còctel explosiu final.
Ni Espanya ni el seu Estat tenen cap interès amb les llengües que és parlen a la Península. Ells, amb el castellà en tenen prou.
No controlem cap procés migratori, ho fa l’Estat. No controlem els mitjans de comunicació audiovisuals, ho l’Estat. No controlem les institucions reglades depenen d’Espanya, ho fa l’Estat espanyol. No controlem les fronteres i duanes on tot és fa en castellà perquè depèn del Estat. No controlem les transaccions econòmiques ni la paperassa notarial en els temes patrimonials. No controlem cap del poders del Estat que viuen i és manifesten sempre en castellà.
Avui el mestissatge a Catalunya divideix, no és integrador i fins i tot, sense mestissatge, l’únic que tenim son guetos que corresponen a ètnies d’altres països.
Tenir un Estat a la contra, més el convenciment dels nous vinguts que viuen a Espanya i no a Catalunya és la fi del poble català i avui sense cap cuidat, els efectes són demolidors.
Només la independència ens pot salvar per continuar sen el que som. Per cert si al final de tot plegat hem de canviar del que som, abans apàtrides o membres de qualsevol país de la UE, menys d’Espanya.
RSS Feed
