Negociar és un terme que ve d’antic. Ho feien els fenicis, els grecs, els romans i fins i tot les tribus bàrbars del nord quan acabaven les seves invasions. També ho feien els del Andalus, amb els cristians i jueus durant els més de vuit segles que van romandre a la Península Iberica i part de França.
Segur que els més experts, amb temes de negociació, sempre han estat els grans prohoms de l’Església catòlica apostòlica i romànica. Igual per això és l’única institució que porta més de 2000 anys “donant-t’ho tot per la humanitat”. També rebent clar.
La fi de les gran guerres històriques i mundials també es negociaven, malgrat els perdedors no tinguessin cap força per negociar res. Menys a la Castella dels borbons.
Negociar i arribar als acords pertinents és de savis. Fer-ho suposa eliminar d’una tacada, violència, guerres, enfrontaments i morts.
Al llarg dels segles desgraciadament les negociacions sempre venien desprès dels enfrontaments bèl·lics. Desprès de la segona guerra mundial i sense aconseguir-ho (Vietnam, Camboia, Orient) semblava que la voluntat era evitar-les. De moment sembla que no i el planeta està farcit de guerres locals.
Fins i tot els capitalistes varen veure que les negociacions entre assalariats i patronal donava millor fruits que la confrontació permanent.
Al que anem. ER te la seva estratègia on els seus dirigents expliquen que el més important ara és recolzar un “Gobierno de España d’esquerres” per evitar que la ultra dreta espanyola arribi al poder. Al hora també diuen que aquesta estratègia ha d’acompanyar bons resultats en temes tant importants com les inversions, competències i, ara defensa del català. Resumin calerons i reconeixements per la identitat catalana, exemple la llengua. Fets que històricament i de moment mai s’han complert.
Com sempre res a dir i tenen tot el dret com organització i tenen la legitimitat que els hi dona els vots rebuts. Per tant, per ER, tot és redueix a negociar dos aspectes fonamentals; Defensar les esquerres espanyoles que governen a Madrid i pel que rebrem a Catalunya.
La moció de censura contra Rajoy, PP, és va produir per la conjunció astral d’una reforma laboral, de la llei mordassa, d’uns tribunals de justícia caducats i sobre tot perquè els vots sumaven per un canvi polític a Madrid. Pedro Sánchez guanyava la moció i com primera força és proposa com alternativa i la seva investidura va ser recolzada pels de la moció menys JxCat i CUP. ER dona suport a canvi d’una taula de diàleg amb un reconeixement explícit del problema polític entre Catalunya i Madrid. Els altres, com el PNV, van sortir més ven parats de la negociació per investir-lo.
Els primers pressupostos del nou govern PSOE-UP, de nou i amb els arguments que millor les esquerres espanyoles que les dretes, van donat tant poc per Catalunya, que avui podem confirmar, dades ministerials, que la seva execució a Catalunya no arriba ni al 45%.
Sobre els traspassos, de voluntat política i econòmica, estem com al 1992. Sense rodalies, sense ports, sense aeroports, sense beques, sense els temes audiovisuals, etcètera.
Podríem entendre que l’equip del Rufian, nous en la matèria en aquests pressupostos no estiguessin a l’alçada que requereix qualsevol negociació d’alta volada. El que si ens ha preocupat i molt és que per aquets segons és que tampoc ho estan. No és entenible saben el poder que tenen els vots de ER que no els utilitzin per la negociació. Els del PNB sense dubtar-ho.
Farem un recordatori imbatible, el Gobierno de España d’esquerres ha incomplert el seu primer compromís que anava de negociar bilateralment la solució al conflicte Catalunya Espanya, menystenint la Taula de diàleg. Dos reunions en més de dos anys ho diu tot.
Defensar la nostra llengua està prou be, tot i que no faria falta perquè la seva Constitució espanyola diu explícitament com s’han de protegir les llengües parlades al Estat espanyol.
La reflexió que s’escau són els fets escandalosament irrebatibles que per qualsevol equip negociador faria complicat acordar res.
Quan un ho guanya tot i l’altra només algunes motlles, i tot i així és vol acordar, les justificacions i explicacions fen honor a la transparència, i saben que els negociadors representen una part de la voluntat popular, haurien d’estar ben publicitades.
Només fets obscurs en mans de les clavegueres del Estat espanyol, interns inconfessables, pactes de nit i, el que podria ser molt greu, la voluntat i objectiu en convertir el partit amb la nova pàtria dels catalans, ens poden donar pistes del perquè del manteniment d’uns pactes amb els del 155, amb els que no reformen les lleis del PP, els que no compleixen els pactes, els que ara no només no ens donen més competències sinó que les recentralitzen, amb els que diuen que d’amnistia res de res, de dret a la autodeterminació menys.
Potser el resultat d’aquesta equació és més simple del que ens pensem. ER mai ha volgut la independència de Catalunya i ha utilitzat electoralment els sentiments dels catalans. ER és tant solidari amb els socialistes i comuns, cosa demostrada amb dos tripartits, que ho comparteixen tot, també la construcció de la seva Espanya amb borbons inclosos.
Catalans i catalanes que voleu la independència de Catalunya, avui ER no és l’eina per aconseguir-ho. Els fets ho demostren. Qui mantingui el suport a ER ha de saber que ajuda a la extinció de la nostra llengua. Que les institucions de Catalunya estan sotmeses i controlades des de Madrid. Que mai tindrem cap capacitat per decidir altra cosa que sous i horaris i que qualsevol invent, projecte, treball sempre serà a major gloria de la hisenda espanyola i del borbó. Hem dit.
RSS Feed
