A la Unió europea, de moment, la negociació i l’acord entre els mateixos Estats que l’integren és com resolen les discrepàncies. Fan i intenten que la política sigui l’element que condueixi la negociació i l’acord. Mai és la justícia europea la que resolt les discrepàncies, desavinences i confrontacions.
Per ser membre de la UE els criteris estan perfectament estructurats, i malgrat això, la negociació és clau, per acordar el com i el calendari. No calen sentencies ni memoràndums judicials, tot és resumeix a una negociació i acord. D’això se’n diu fer política.
Anglaterra va acordar amb Escòcia un Referèndum per decidir si Escòcia s’independitzava o no. El van negociar i el van acordar i com va dir el primer ministre David Cameron abans que el fet patriòtic, la democràcia. Sense conflicte i amb acceptació per les dues parts el resultat. Insistim, se’n diu democràcia.
Anglaterra marxa de la UE. El Brexit va ser aprovat amb un Referèndum. Anglaterra va iniciar un procés de negociació amb la UE, que encara dura, per acordar la seva sortida. Negociació i acord tornen a ser els elements cívics i democràtics. No és un tema de justícia és de voluntats expressades, primer a les urnes, i durant la negociació desprès.
La Constitució anglesa,compendi de lleis, en cap cas recull la secessió d’una part del seu territori, ni tampoc com ser-hi a la UE ni com marxar i malgrat tot tenen la capacitat de negociar, d’acordar i de consultar. Primer la democràcia, desprès la legislació i si cal canviar-la és fa sense contemplacions.
Espanya i el seu Estat són l’excepció, però en aquest cas no confirma cap regla. Per Espanya primer és la llei i desprès la voluntat dels ciutadans i pobles. Lleis que incompleixen reiteradament sense que ningú, ni els seus tribunals de justícia obliguin a res.
El debat d’ahir entre PSOE, PP, UP i Ciutadans, va ser prou eloqüent. Van reconèixer que el problema entre Catalunya i Espanya no només és de primer ordre, és el que està marcant l’agenda electoral. Catalunya és i ocupa la gran preocupació, però al mateix temps en lloc de rebre propostes de negociació, Catalunya rep l’insult generalitzat i en alguns casos fins i tot cremes i afusellaments, simbòlics clars, dels nostres legítims representants.
El Pedro Sánchez, el que va pactar amb Rajoy i Rivera el 155, ho té clar NO és NO. Traduït no al dret d’autodeterminació i no a la independència. Resposta tant contundent com zero propostes per negociar i acordar el que diu la seva tant aclamada Constitució. Vaja ara ja no som ni una Nacionalitat.
Desconeixen que vol dir negociar i acordar i amb democràcia i sense violència tot hauria de ser possible, si més no ho deien quant els dies negres d’ETA. És mentida, Espanya com sempre no negocia imposa. És el seu dret de conquesta el que imposen. Ahir amb colpistes i dictadures eternes i avui en nom d’una Constitució que ni ells se la creuen.
Desprès del tracte que rebem des de Espanya, encara és pregunten perquè volem marxar. Inicialment era per tenir el dret universal per decidir com volíem construir el nostre futur, avui també és per fugir de la misèria intel·lectual espanyola i tal com va tot plegat per no saber res d’aquells que només practiquen l’odi i una animadversió malaltissa contra Catalunya i els catalans.
Potser trigarem més del que voldríem, però és irreversible, serem lliures. L’únic que ens preocupa és el fet de que voldríem haver-ho fet des de la negociació i l’acord. Espanya sembla que ha decidit que només val la seva llei, Catalunya ha decidit que valen els vots, la base per desprès fer lleis, i canviar-les quan la demanda social ho demanda.
Espanya funciona des de el poder del Estat i les seves lleis i Catalunya vol fer-ho des de l’empoderament de la gent i les seves lleis. La confrontació política està servida i durarà fins resoldre el conflicte, Espanya defensa el seu dret de conquesta i Catalunya defensa el dret a decidir. Ni més ni menys.