Al 1714 i desprès de la victòria dels castellans, borbons i els seu exercit mercenari, la població de Catalunya que no superava el mig milió d’habitants en tot el principat, van entomar la derrota el millor que van poder.
Saber que l’exèrcit d’ocupació que superava els cent mil soldats, va ser suficient per imposar el dret de conquesta i un nou entramat jurídic administratiu. Felip V, el regne de Castella i aliats variats, varen imposar el terror i la repressió i cap estament internacional és va oposar a la barbàrie dels borbons per la senzilla raó de que no existien.
Aquesta situació, en cap cas va fer possible que un sector important de Catalunya, mai oblides el patiment i la repressió impartida pels vencedors.
Una part de catalans i amb una transició familiar secular, va fer possible que llengua, costums i tradicions, malgrat el propòsit dels castellans, perdures fins a dia d’avui. Ni ahir van poder, ni avui podran.
Poden tenir controlades totes les estructures del Estat. Poden fins i tot controlar com legitimar una justícia allunyada dels mínims estàndards democràtics. I com no, poden controlar la caixa i els impostos. El que no poden, ni ahir ni avui, és fer-nos, convertir, ser, allò que no vulguem ser.
El 2010, Espanya i el seu Estat va trencar la darrera possibilitat de que els catalans finalment acceptéssim ser catalans i espanyols. El 9N i l’1 d’Octubre han confirmat que més de dos milions de catalans, ni ens sentim espanyols ni en volem ser. Un fet que tard o d'hora tindrà els seus fruits.
Espanya pot creure’s que amb la justícia i la seva particular democràcia pot guanyar la partida. A curt termini segur. Ara bé, és de ser tarats pensar que governar, legislar i utilitzar els mecanismes del Estat, contra tot un poble els hi donarà la victòria final.
Podrem conviure amb aquells que ens maltracten, insulten, amenacen, criden de “a por ellos”, Mas al paredon, Puigdemont a la prisión, Pujol enano habla en castellano? Ho farem forçadament. Ho farem amb dificultats obertes o amagades. El que podem avançar, és que la fraternitat amb una part dels espanyols, ni existeix avui i segur que ahir tampoc. Construir amb l’odi com arma d’aproximació, sempre ens aboca al fracàs.
Dir-nos que no tenim drets i que és Madrid on és posen els topalls de llibertat, és garantir que ni oblidarem ni perdonarem. Els amics, és trien, és cuiden i és mimen. Als coneguts i saludats justet per ser educats.
Per cert, del que si que estem en condicions d’avançar és que trigarà més o menys, però Catalunya serà República i afegim que Espanya i el seu Estat podran impedir-ho.
RSS Feed
