Existeix una dissociació espectacular entre el poble i algunes direccions dels partits pro independència que fa fredor.
Les grans manifestacions, a Catalunya i Bèlgica, que segur es recordaran als anals de la historia, van ser un èxit en tots els sentits pel senzill motiu que tothom hi era sense importar ideologia o classe social i per l’objectiu de la independència.
Va costar deu i ajut fer la primera aposta unitària amb els Junts pel Si. Els de les CUP com sempre purs i castos avant posant ideologia que la independència, diguin el que diguin, no hi van ser.
En ple 155, el President Puigdemont, va proposar una llista unitària de país. Altra cop ERC i les CUP si van negar. Aquest cop, ni la ANC ni Òmnium van aconseguir una certa unitat. Tothom sap el resultat i malgrat que les enquestes deien que ERC guanyava, ho va fer Ciutadans en termes unionistes, i Junts per Catalunya en termes d’independència. Menys mal que sumàvem, i no perdre el control institucional va fer possible una “nova unitat”, aquest cop en termes de coalició parlamentaria i de Govern.
Junts al Parlament, tot i que no sempre, ERC amb el PSC-PSOE van votar a favor de complir les decisions del jutge Llarena (sous), i junts governant a Palau. Si, Junts per Catalunya i ERC governen junts, i defensen al Parlament el suport al Govern. Sempre en termes autonòmics.
Tenim una unitat institucional tant falsa com impostada. El President Puigdemont i de forma incansable demana i proposa unitat, si més no a Europa. Res a fer, ERC ho rebutja. No diguem a les eleccions espanyoles i municipals. Res de res, ERC vol ser hegemònica i pal de paller, diuen, i cada dia anem sabent i queda més clar, la seva estrategia. Fer President al Pedro Sánchez, sense línees vermelles i ara per aconseguir, no un, dos Referèndums. Un per Catalunya i un altre per fer fora al borbó. Extraordinari. Per fer-ho compten amb els no independentistes dels comuns i als socialistes del 155. De traca i mocador.
No cal ser un linx per saber que la unitat institucional és tant falsa i fictícia com el que pot dir qualsevol unionista espanyol dient-nos que amb Espanya tot és amor.
El dilema, creiem, és qui posa el cascavell al gat. Qui manifesta obertament que la unitat és inexistent? Els de les CUP ja ho han dit obertament i per això estan a l’oposició amb els del PP, Ciutadans, Comuns i PSOE. Ara només falta que, o Junts per Catalunya o ERC facin el pas. El problema és que ningú vol ser el primer, però creiem que això està al caure i les properes eleccions i sentencia seran determinants a tal efecte.
ERC està consumant la seva estratègia i Rufian, Tarda i Sol l’expliquen adequadament i no s’ha n’amaguen. Només pactaran amb les “esquerres” i els hi és igual don són i el que hagin fet. Amb el Pedro Sánchez, amb la Colau, amb el Nuet, amb la Alemany. Ja s’ho faran.
Junts per Catalunya ha de continuar demanant, exigint i explicant que la unitat estratègica i d’acció és l’única forma per defensar-nos dels embats del Estat espanyol i preparar-nos per resistir i guanyar.
Qui no hagi defensat la unitat desprès de la condemna dels nostres presos politics, qui no hagi defensat als nostres exiliats, que per cert, els tenim de tots els colors, segur que rebran el càstig electoral adequat. La maduresa politica del poble català segur que dirà la seva.
No va de partits, tampoc va d’hegemonies ideològiques, senzillament va de ser lliures mitjançant la República catalana, o de ser una colònia administrada des de Madrid, això si, amb la creença per part d’alguns que aquí legislem i governem com una Nació lliure i independent. Sense unitat ja hem perdut, amb unitat encara ens hem podem sortir. Que tothom tingui clar qui la vol i qui la rebutja, sobre tot a l’hora de posar la papereta a l’urna.
RSS Feed
