No ho faré. Per primer cop, comptaré, no fins a 10, si no fins a 1.000.000 si cal. Esperaré, el que ja tothom sap, l’èxit esclatant del que serà la nova acció ciutadana per la independència aquest 11 de setembre i analitzar detingudament el que diran tots els líders el dia després i concretament Mas i Junqueras. No ho faré, per responsabilitat i perquè tot i que el govern espanyol ja ha dit que li agrada com sona la nova cantarella, i que el Duran i Lleida avui està cofoi, i que tot un entramat d’opinadors tertulians a sou ja han dit que ara si que aquest és el camí, no ho faré perquè a dia d’avui tinc l’esperança de que quan el president Mas va dir que aquest cop cap TC, ni Congrés decidiria en substitució del poble català, me’l vaig creure, i quan va dir que aconseguit que el poble català pugui exercir el seu dret a decidir seria el final de la seva carrera, també me’l vaig creure.
També em vaig creure a l’Oriol Junqueras quan ell demanava el vot per controlar i fer seguiment del procés, ho demanava perquè segons deia, els de CiU no eren de fiar i ara de moment encara van a una.
Però sobre tot no ho faré perquè a dia d’avui encara tenim un full de ruta amb dates i acords vigents. L’acord de legislatura diu el que diu i si és ben cert que cap la possibilitat de retardar la consulta en cas d’algun fet excepcional, també és evident que a dia d’avui no en tenim cap. Perllongar la data de la consulta, és perillós i encara ho és més si el soci apuntalador n’és desconeixedor, i com que de moment no tenim més dades, esperarem aconteixements, això si desitjant que tot sigui una tàctica per despistar l’enemic.
La realitat assenyala que no estem units a ningú, sinó que hi estem sotmesos. Manuel de Pedrolo
RSS Feed
