Ho sabem, és pesat i fins i tot avorrit esmerçar temps en fer memòria. Malgrat tot cal fer-ho i creiem que és un exercici sa que desmunta l’argumentari d’aquells que demanen insistentment que ens hem de posar d’acord amb Espanya i el seu Estat, i a fe de Deu que tot l’espectre polític català ho ha intentat fins l’avorriment. Ara també ens agradaria un acord per fer un Referèndum.
La Constitució espanyola del 78, va ser un traga-la extraordinari. Les concessions al regim franquista van ser totals. Malgrat tot el mon polític català de l’època va fer l’esforç titànic per intentar construir un nou Estat.
Escoltar als Icetes de torn i als comunistes ecologistes que el problema és dels independentistes perquè no volem negociar, no només és esperpèntic sinó que és totalment fals.
Fins l’any 2010, tot i que tot va començar al 2010, CiU, PSC, ERC, ICV, PP, tots feien i proposaven en termes autonomistes. Insistim tots. L’única diferencia objectivable era la possibilitat real per governar i ates que a Catalunya el bipartidisme espanyol mai va triomfar, només dues opcions, una federada, CiU i l’altra col·ligada PSC-PSOE, ERC i ICV, han tingut el poder.
CiU força hegemònica durant 23 anys mai ha passat d’un autonomisme amb ínfules nacionalistes. Un peix al cove, un acatament a l’ordenament polític i jurídic espanyol ha estat la senyera i Duran i Lleida l’encarregat d’airejar-la amb el recolzament dels poders fàctics catalans.
El President Artur Mas, és potser qui millor ho ha explicat; “Jo era autonomista i per defecte encaixista. Jo era dels convençuts que amb Espanya i el seu Estat la interpretació de la Constitució permetria la construcció d’un Estat de les Autonomies amb competències pròpies i reconeixement de les singularitats nacionals”.
ERC va anar més enllà. La seva proposta política d’esquerres, cal no oblidar que els dos tripartits van ser, perquè ERC que tenia la clau va voler, pretenia incrementar el sostre d’autogovern, AUTONOMISTA, millorar el finançament i fer més politiques socials deien. ERC va comprovar que la seva aposta va ser traïda pels seus socis de govern des de Madrid.
És d’una evidencia palmària que no han estat els partits ara compromesos per la independència de Catalunya, els que no han treballat, negociat i arribat a acords, per cert molts d’ells incomplerts, en ares a construir un Estat plurinacional.
Són masses les dades i els fets, sempre contraris a Catalunya i als seus drets les que han fet possible actes impensables. El trencament de CiU, la reconversió de CDC en un nou partit el PDC. El 9N. Les mobilitzacions ciutadanes més importants d’Europa. El Dret a Decidir. El trencament d’Unió Democràtica de Catalunya. Junts pel Si. Un Parlament netament per la independència. Un Govern independentista i per la independència. Un full de ruta. La construcció de les estructures d’Estat.
No farem llistat dels greuges i maltractaments que hem rebut i rebem diàriament de Espanya i les seves institucions. El que diem és que no hem estat nosaltres els causants del trencament polític acordat al 78. Han estat els partits espanyols unionistes recentralitzadors que utilitzant un TC com excusa i d’una tacada, ens han dit que a Catalunya no hi ha catalans només espanyols i que tot és decideix a Madrid. Punt i final.
CDC ara PDC i ERC han passat de la política autonomista a la independentista. El més còmode hagués estat continuar sotmesos i fen veure que aquí decidim, que ningú en tingui dubtes.
Els mateixos que diuen i exposen sense vergonya la nostra intransigència, amaguen la seva. De fet com que tenen tot el poder ells la usen i ho fan prevaricant i delinquint des de les seves clavegueres. La nostra intransigència si és que en tenim, és legitima i democràtica i és basa amb la defensa del mandat popular d’unes eleccions democràtiques i legals.
RSS Feed
